La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.

Variable

El Servei Català de Trànsit ha rebut un premi per haver implantat, el gener d’aquest any, el sistema de limitació de velocitat variable a l’autopista del Garraf i a l’autovia de Castelldefels. En concret, ha rebut el premi al millor projecte europeu sobre gestió del trànsit en el marc del fòrum anual del projecte Easy way, celebrat a Viena. El projecte Easy Way està coordinat per la Direcció General de Transports i Energia de la UE i té per objectiu fomentar els sistemes intel•ligents de transport.

Alguns mitjans de Catalunya se n’han fet ressò, però d’altres han ignorat la notícia. Un dels que no n’ha publicat ni una ratlla en la seva versió impresa és La Vanguardia. ¿Com és que un diari que va dedicar pàgines i pàgines contra aquest tema atiant-hi en contra l’opinió pública de manera indissimulada i adduint que només es feia per voluntat recaptadora, ara es limiti a reproduir únicament el teletip d’EFE i només en la seva versió digital?

Estem davant una prova més que algunes empreses de comunicació a vegades es mouen per interessos que en realitat estan allunyats dels dels ciutadans i que obeeixen sobretot a les seves dèries o fòbies polítiques. ¿Reconeixerà La Vanguardia que el sistema de velocitat variable és intel•ligent (ho diu la UE) i que redueix accidents, contaminació i congestions? Quan a la seva edició del dia 16 de gener informava de la posada en marxa d’aquest sistema, publicava un destacat en què deia “Los primeros afectados de la C-31 i la C-32 ven ante todo un fin recaudatorio en la medida”. Atenció al terme utilitzat, que no és gens innocent: afectados, com si fossin víctimes d'una malaltia o patissin l’efecte d’una mesura nociva o perversa... Doncs bé, sembla que ara la UE premia aquesta mesura perquè, pel que s’ha vist, és molt beneficiosa pels, segons La Vanguardia, afectats.

Les portades de l’AVUI

L’edició de paper de l'AVUI del 18 de novembre no publica res a la portada sobre l’alliberament del pesquer Alakrana. No podem titllar el diari d’incoherent: he revisat les portades de tot el mes de novembre i ni un sol dia aquest tema ha aparegut a portada, ni quan a tres dels mariners els van amenaçar de mort. Per tant, sembla assenyat que tampoc hi aparegui el dia 18, ni el 19.

El que em desconcerta és el criteri que ha portat els directors de l’AVUI a decidir els temes de la portada del 18. M’imagino que deuen considerar que la crisi de l’Alakrana i el seu desenllaç no interessen als seus lectors, malgrat el seu vessant humà pel que comporta de patiment de les famílies; malgrat el vessant polític pel que comporta de greu enfrontament entre el Govern espanyol i l’oposició; malgrat el seu vessant internacional pel que comporta d’agreujament de la situació al golf d’Aden i a tota la costa somali; o malgrat el seu vessant econòmic pel risc que comporta la pirateria per a les empreses que transporten les seves mercaderies per aquella zona amenaçada pels corsaris.

És respectable que els dirigents de l’AVUI considerin que als seus lectors no els interessa aquest tema, o que els interessa menys que altres qüestions més properes al seu àmbit de difusió, que és el territori de parla catalana o Països Catalans. D’acord; potser per això destaquen a portada aquests temes: el creixent malestar amb el Constitucional per la sentència sobre l’Estatut; el cas Millet; l’oposició de la Generalitat als acomiadaments a les caixes fusionades; l’aval europeu al corredor ferroviari del Mediterrani; les picabaralles internes al Barça; i... una enquesta del Financial Times sobre 19 titulars d’Economia de la UE que deixa en molt mal lloc, el 16è, la ministra Elena Salgado. No havíem quedat que els referents de l’AVUI eren allò que afectava directament els habitants dels Països Catalans? Bé, la gestió de l’economia del Govern espanyol sí que ens afecta, però destacar la mala imatge a Europa de la vicepresidenta potser respon a altres interessos. I, per cert, interessa als lectors de l’AVUI una entrevista a Kristen Stewart, la bufona protagonista de “Luna nueva”? Ella sí que es mereix portada i foto, a diferència dels mariners de l’Alakrana.

Presos preventius

Llegeixo gairebé amb indignació el panegíric de Prenafeta i Alavedra que publica l’AVUI. El text de Salvador Sostres es dedica a exposar la pena que passen els dos presos i les seves famílies. No és gens sorprenent que Sostres faci pública la seva defensa dels dos polítics de CDC ara en presó preventiva. Ha publicat que són amics seus i que creu que la seva detenció obeeix a l’avenç de l’independentisme i al fet que “són dos patriotes, dos soldats”. Bé, respecto les seves opinions encara que no les comparteixo. Tampoc tinc res a dir sobre el fet que faci servir els seus articles d’opinió com a plataforma per exposar les seves fílies i les seves fòbies personals o per fer campanya de les seves causes particulars; cadascú actua d’acord amb els seus paràmetres ètics.

Ara bé, que el diari AVUI publiqui a les pàgines d’informació dedicades al cas Pretòria una informació tan esbiaixada sí que em sembla una falta de respecte als seus lectors. Res adverteix que aquell text exposa l’opinió de Sostres, sinó que se’ns presenta com una informació més relacionada amb el cas. Davant d’això, em pregunto: quins criteris han seguit els responsables de la redacció per accedir a publicar un text com el referit? El fet que Sostres sigui amic de Prenafeta i Alavedra no l’hauria de desautoritzar per publicar el que publica? En un mitjà seriós crec que se li exigiria fer objecció de consciència. O bé no li encarregarien a ell un reportatge que vol explicar el trasbals que significa per a les famílies Prenafeta i Alavedra el fet que aquests estiguin a la presó. El mateix fa, amb molt més distanciament, moderació i honestedat Sergio Heredia l’endemà a La Vanguardia al text titulat “La cama no está hecha”.

Però el més greu és que el text podria passar perfectament el filtre de la deontologia professional: pocs adjectius, poques afirmacions de traç gruixut on l’autor exposi clarament la seva posició. És purament descriptiu, podríem argüir. El problema, no obstant això, no és en el que es diu, sinó en el que es vol dir i en allò que no es diu. I si no, ¿quan ha publicat l’AVUI una pàgina sencera explicant el penós règim de vida dels presos preventius? Jo no ho recordo.

Si Prenafeta i Alavedra són innocents, quan el jutge determini la seva innocència es veurà restaurada la seva honorabilitat. Però mentrestant, sembla obvi que el règim de presó al qual estan sotmesos ha de ser el mateix que el de qualsevol altre dels més de 16.000 presos preventius que hi ha a tot Espanya. I si aquest règim és indigne, aleshores canviem-lo; però per a tots. Quan s'ha queixat en Sostres del tracte que reben els presos preventius a Espanya?

La negritud i la blancor dels nord-americans

Diu La Vanguardia que entre els nord-americans ha augmentat la febre per conèixer els seus orígens genealògics. La causa semblen les recents publicacions a la premsa que revelen que Michelle Obama és descendent d’una esclava. Tot i que sembla bastant obvi que tots els nord-americans negres d'almenys quarta o cinquena generació tenen en els seus ancestres algun esclau, potser aquest interès inusitat ve del fet que la informació publicada pel The New York Times el 7 d’octubre posa noms i cognoms als avis, besavis i rebesavis de la primera dama i descobreix que té ancestres blancs. Segons les recerques de la genealogista Megan Smolenyak, a mitjan segle XIX una nena esclava de 15 anys anomenada Melvinia va ser violada pel seu amo-propietari i d’aquell acte forçat en va néixer el rebesavi de l’esposa de l’actual president. Per alguns és una mostra més de la grandesa de la nació nord-americana: en cinc generacions s’ha passat de la misèria i la marginació dels camps de Carolina del Sud a l’esplendor dels jardins de la Casa Blanca.
Ara bé, com es reflecteix en el debat suscitat en els mitjans dels Estats Units, l'interès de molts nord-americans per conèixer els seus orígens genealògics també pot deure’s a la necessitat de saber si són en realitat totalment blancs o totalment negres: així com Michelle Obama, de qui ningú té dubtes que és negra, té arrels blanques, potser molts dels blancs del sud del país, de qui ningú dubtaria que són blancs-blancs, tenen en realitat arrels negres.
Aquest és un debat ben interessant que ja l’any 2000 va apuntar Philip Roth en un altre dels seus llibres magistrals, La marca de l’home (The human stain), portat al cinema per Robert Benton el 2003 amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman. La marca de l’home és una denúncia implacable de la hipocresia dels sectors més conservadors i falsaments moralitzants de la societat nord-americana. Potser aquesta febre servirà perquè aquells amb prejudicis s’adonin de la barreja de races que corre pel seu ADN i de la inutilitat de pretendre exhibir cap mena de pedigrí.

Nou llibre sobre l’horror de Txetxènia

L’autor de la novel•la Les benignes, Jonathan Littell, publicarà a començaments de l’any que ve un llibre sobre el que passa a la república russa caucàsica de Txetxènia. De moment EPS, el suplement dominical d’El País, en publica un extracte, amb fotografies de Thomas Dworzak. Pel que s’hi diu, sembla un llibre en la línia de les excel•lents i arriscades obres d’Anna Politkóvskaia. Littell explica el que passa actualment a Txetxènia, i si bé diu que hi ha hagut una lleu millora, denuncia que no s’han acabat les desaparicions, els assassinats, les violacions ni les mutilacions. Com a mostra del que ens explicarà Littell, només aquesta sentència: “Per a Kadírov [el prorrús president txetxè], el dret de pegar o matar dones i nenes s’ha convertit en un argument per animar els exiliats txetxens d’Occident a tornar al seu país”.
Per cert, el text de Littell ja preveia que el president txetxè, Ramzan Kadírov, guanyaria la querella per difamació que havia presentat contra Oleg Orlov, president de l’organització Memorial, perquè aquest l'havia acusat de ser al darrere de l’assassinat de la periodista Natàlia Estemirova. La van segrestar el 15 de juliol a Grozny i dos dies després van trobar el seu cadàver amb dos trets al cap i al pit, al costat d'una autopista d'Inguixètia. Efectivament, el passat dia 6 d'octubre Kadírov va guanyar la querella, com informava el The New York Times. La celeritat amb què ara s'ha fet justícia contrasta amb el fet que des del juliol no hi ha hagut ni una detenció dels presumptes assassins d'Estemirova. I quan ja fa tres anys de la brutal mort d'Anna Politkóvskaia, ningú encara no s'ha enfrontat a cap càrrec per aquell assassinat.

Epíleg sobre la consulta

He rellegit el post anterior sobre la ressaca generada per la consulta sobiranista d’Arenys i veig que poso molt l’accent a minimitzar el resultat sorgit de les urnes. Cert. Això no vol dir, però, que no reconegui la importància que ha tingut el procés ni que tregui mèrit als seus impulsors, tot i no compartir la seva retòrica.

Si el procés ha estat un èxit ha estat perquè per primera vegada s’ha fet obertament una consulta sobre la independència i no ha passat res. De manera democràtica i dialogant, els ciutadans hem de poder parlar de tot, debatre-ho tot i expressar-nos lliurement sobre qualsevol qüestió. S’ha demostrat que els impulsos prohibitoris del Govern espanyol no són la via. No es pot anar en contra de conèixer l’opinió de les persones. Un triomf, doncs, per la llibertat d’expressió.

També s’ha tornat a posar de manifest que a l’Estat espanyol existeix un tema pendent que tres dècades de democràcia no han aconseguit solucionar. A Catalunya hi ha una insatisfacció gairebé permanent amb els diferents governs d’Espanya, unes èpoques més estesa i aguditzada, d’altres més mitigada o limitada a nuclis més minoritaris, però hi continua sent 34 anys després de la mort de Franco. És per això que alguns diuen que aquesta consulta del dia 13 de setembre pot ser l’inici d’un moviment que canviï aquesta anomalia, que no és només per motius identitaris o culturals. El malestar del català emprenyat (amb permís d’Enric Juliana) és polític i econòmic. Més o menys això venia a dir Salvador Cardús a La Vanguardia.

Una altra conseqüència de la consulta és que l’independentisme pacífic i dialogant s’ha “normalitzat”. Bona o dolenta, acceptada per molts o per una minoria, s’ha fet palès que aquesta opció política és present a la societat, per més que cogui en alguns despatxos, de Madrid o Barcelona. Que tingui futur o no hauria de dependre només de la voluntat de tots els catalans sense exclusió, expressada per vies cíviques i democràtiques. Una idea semblant a aquesta apareix en l’acurada anàlisi de Josep Ramoneda a El País.

Finalment, un altre apunt: el més important de la consulta és que, deixant de banda una minoria sectària i apologètica de la violència que per mi s’autoexclou de tot el procés (a la façana del PSC d’Arenys hi va figurar per unes hores la trista pintada “Feixistes! Gora ETA”), la consulta va ser una expressió festiva, democràtica, pacífica i cívica sobre un tema que no ens ha de fer por debatre: el futur de Catalunya. No hi veig, com tem Joseba Arregi a El Periódico, cap risc d’exclusió ni cap perill per a la convivència.

Algunes idees des de la ressaca per la consulta d’Arenys

D'entrada, el resultat no em sembla tan positiu com han pretès els organitzadors.
Un 41 per cent de participació em sembla poc tenint en compte que podia votar tothom a partir dels 16 anys. I el que em sembla autoenganyar-se és l’eufòria mostrada pel 98 per cent dels vots a favor del sí. És evident que qui no estava a favor de la consulta ni a favor de la independència no va anar a votar. Em sembla, doncs, que el 59 per cent que no es va acostar el Centre Moral van dir que no amb la seva abstenció.

Tampoc penso que el sí sigui significatiu del sentir real de molts dels qui van votar ni que aquell vot es tradueixi en una clara voluntat sobiranista. És innegable l’èxit mediàtic i polític de la iniciativa, que és el que buscaven els organitzadors: l’extensió del fenomen a altres municipis (Berga, el primer), és la prova d’aquest èxit. Un èxit, però, atribuïble, com ja s’ha dit, a altres factors.

El més determinant va ser l’oposició que va despertar el procés, tant per part del Govern espanyol com de la Falange. Que aquest partit s’hi volgués manifestar en contra el mateix dia de la consulta i davant del local on s’havia de fer, va donar ales al sí. I que el Govern espanyol s’hi mostrés tan maldestrament contrari fins a l’extrem de designar un exfalangista com a advocat de l’Estat per dirimir el conflicte jurídic amb l’Ajuntament, encara va acabar de convèncer els indecisos. Que finalment s'autoritzés la manifestació va acabar de reblar el clau.

Un altre factor que ha alterat el que havia de ser una simple recollida de mostres de suport però en forma de paperetes i urnes ha estat el gran ressò mediàtic que ha tingut la iniciativa, que ha sorprès els qui ens dediquem a aquests afers de la comunicació.
És cert que l’atenció mediàtica suscitada pel tema és símptoma d’una anomalia latent a l’ordenament de l’Estat espanyol (el famós encaix o falta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya). Si el PSOE no hagués defenestrat Maragall i les seves tesis federalitzants; si el finançament fos equivalent al concert basc; si no hi haguessin recursos al Constitucional contra l’Estatut (que ja va ser cepillado per Guerra); si des d’Intereconomia, El Mundo, La Razon, la COPE o esRadio (el nou aparell demagopropagandístic de Jiménez Losantos) no es difongués un discurs anticatalà tan visceral... si no s'haguessin donat totes aquestes circumstàncies, potser la consulta no hauria aixecat tanta expectació ni hauria donat aquests resultats. Existeix un malestar de fons en gran part de la societat catalana per aquesta falta d'encaix amb Espanya, i la consulta d'Arenys de Munt n'és un símptoma.

Tanmateix, la desmesurada atenció que els mitjans han dedicat a una simple enquesta sense caràcter vinculant ni valor jurídic en un poblet de 8.000 habitants que fa quatre dies ningú no sabia situar al mapa no es pot entendre tampoc sense observar la manera de treballar dels periodistes. Actuem amb mimetisme, i sovint la por de no estar al dia ens fa fer el que veiem fer a l’altre, sense criteri propi. A més, tots sabem que els mitjans de comunicació es retroalimenten els uns als altres i es copien entre ells. El context de la Diada i la tensió permanent entre els tres socis del Tripartit afegeix tensió a l’espectacle mediàtic.

Recapitulant, que en un poblet s’hi faci una consulta sobre la independència amb la campanya en contra dels mitjans de la caverna, que un jutge exfalagista hi autorizi el mateix dia una manifestació de la ultradreta ultramuntana i que els polítics hi fiquin tots cullerada en benefici propi (tant d’aquí com d’allà i tant a favor com en contra, no oblidem que hi ha eleccions d’aquí a un any i la campanya ja ha començat: si no, a què obeeix la pressa de Carretero i de Laporta de moure fitxa i postular-se com la nova candidatura independentista?), doncs... tot això ben sacsejat i servit a un públic àvid d’emocions... té el seu morbo. I si tots els mitjans d’aquí n’estan pendents, és comprensible que els col•laboradors de mitjans tan prestigiosos com The New York Times o Le Monde trobin que la història té suc.

Mentrestant, després dels nostres minuts (dies) de glòria i d’haver deixat la nostra petita petjada en la història (si més no immediata) del país, els arenyencs anem recuperant de mica en mica l’anonimat a què estem habituats i amb ell els maldecaps de la nostra vida quotidiana: les obres de la Riera, el nyap de la bassa de recaptació, la falta d’una nova biblioteca, un nou pavelló sense accessos...

Algunes imatges de la consulta d'Arenys de Munt

Ambient de festa

Actuació de relk

Molta expectació mediàtica

Les paperetes

Els mossos protegint els feixistes

L'alcalde, estrella mediàtica

Els temors de la dreta nord-americana

Els sectors més radicals de la dreta nord-americana han acusat Obama de voler “socialitzar” el sistema de salut dels Estats Units a través del seu pla de reforma sanitària. El pla que Obama ha defensat al Congrés pretén que, al costat de les companyies privades, els nord-americans puguin optar per un sistema públic assequible, de qualitat i fiable. Aquesta competència entre sector públic i privat hauria d'incentivar la qualitat i uns preus ajustats. Això no ha de perjudicar, diu, els que ja tenen cobertura mèdica i ha de beneficiar els qui no en tenen. També diu que ho pensa pagar gràcies a l’estalvi que comportarà una millor gestió de l’actual xarxa assistencial per als més desafavorits (Medicaid) i per a la gent gran (Medicare). Veurem si se’n surt.

El que a mi em xoca és que ara aquest socialisme d’Obama inspiri tanta por en aquests republicans més dretans i en canvi cap d’ells no digués ni mu quan al final de la seva presidència, el govern de George Bush va aprovar un pla de 700.000 milions de dòlars de diner públic per salvar de la fallida els grans bancs i altres companyies financeres dels Estats Units.

Però és clar, en el fons tenen raó: destinar diner públic a la salut de les persones és socialisme, mentre que dedicar-lo a salvar el sistema econòmic de mercat, no.

Algunes xifres sobre la matança de Gaza

El principal grup de defensa dels drets humans israelià, B’Tselem, afirma que a l’ofensiva militar contra Gaza del desembre i gener passats hi van morir 1.387 palestins. D’aquests, 773 eren civils i 330 milicians armats. Uns altres 248 eren policies de Hamàs, que van morir quan les seves instal•lacions van ser bombardejades sense que participessin en els combats. Entre els civils morts, segons B’Tselem, hi havia 109 dones i 320 menors de 18 anys.

Aquestes dades les ha donat a conèixer l’ONG B’Tselem i les ha publicat el diari Haaretz. El diari hi ha afegit les dades que proporciona l’Exèrcit israelià. Segons aquest, en l’ofensiva van morir 1.166 palestins, dels quals 709 eren combatents de Hamàs i 295 civils. No pot pronunciar-se sobre els 162 restants. L’Exèrcit també diu que hi van morir 49 dones i 89 nens de menys de 16 anys.


Al final de la informació, Haaretz recorda el nombre de víctimes israelianes que hi va haver durant aquella ofensiva: nou. Cinc soldats de l’Exèrcit morts en combat i quatre (tres civils i un militar) pel llançament de coets des de Gaza.

Són unes dades, repeteixo, difoses per una ONG i un mitjà tan sospitosament antisemites com B’Tselem i Haaretz.

Ah, per cert, Human Rights Watch també va denunciar el 13 d’agost que durant aquella ofensiva l’Exèrcit va matar 11 civils desarmats. HRW diu que duien bandera blanca per identificar-se i els van disparar en uns moments en què no hi havia combats. Tampoc eren escuts humans dels combatents palestins ni van morir per foc creuat. Era de dia, hi havia visibilitat i les víctimes no significaven una amenaça aparent pels soldats. Per això aquesta ONG ha demanat que l’Exèrcit faci una investigació interna.

Però és clar, es dóna el cas que alguns dirigents de Human Rights Watch a l’Orient Pròxim van fer una visita a Aràbia Saudita el mes de maig per recollir fons privats (insisteixo: privats) per a la seva organització. Un fet que des de diaris com The Wall Street Journal i The Jerusalem Post es van afanyar a denunciar per desacreditar l’organització (i alguna articulista de per aquí també).

I un últim detall: tant B’Tselem com HRW no han aconseguit que l’Exèrcit israelià col•labori en l’esclariment de les seves denúncies. De què té por?

Afganistan, la guerra d’Obama

Per si encara en quedava algun dubte, les últimes informacions demostren que les eleccions del passat 20 d’agost a l’Afganistan només han servit per constatar la corrupció i la poca fiabilitat d’un règim com el de Hamid Karzai. Obama ha deixat molt clar que la “seva” guerra és la de l’Afganistan, no la de l’Iraq, ja que és allí on hi ha els veritables terroristes. Ara un dels seus principals reptes és persuadir l’opinió nord-americana que per evitar el risc de nous atemptats cal vèncer Al Qaida i els talibans que li donen suport. I per fer això li cal no sols mantenir sinó ampliar els prop de 68.000 soldats que hi ha desplaçats a l’Afganistan i que cada vegada més són víctima dels talibans: l’agost van morir 45 soldats dels EUA, xifra que va convertir aquest mes en el més mortífer per als nord-americans en els vuit anys que fa que són al país; fins ara aquest trist rècord el tenia el juliol d’aquest mateix any, cosa que confirma una tendència creixent.

La presència de tropes nord-americanes a l’Afganistan només serà sostenible si compta amb el suport d’un govern afganès estret aliat dels Estats Units. I ¿com justifica ara Obama la seva aliança amb un president sorgit d’unes eleccions tan descaradament fraudulentes? El New York Times revela com es van comptar milers de vots per Karzai procedents de col•legis electorals que ni tan sols van arribar a obrir les urnes. Diplomàtics occidentals informen que fins a 800 centres de votació d’aquests que no van rebre cap vot van aportar centenars i fins milers de vots per al president. Les mateixes fonts occidentals diuen que en centenars d’altres centres que sí que van obrir es van inflar en milers els nombres de vots recollits a favor de Karzai.

A aquestes males notícies s’hi ha d’afegir el malestar (la indignació) que provoquen les freqüents matances de civils innocents, com la del passat dia 4 de setembre a Kunduz. Per això des d’Europa ja comença a parlar-se d’una possible afganització del conflicte, possibilitat que xoca de ple amb les pretensions d’Obama d’ampliar el nombre de tropes. A això s’hi afegeix la divisió que hi ha dintre del mateix equip d’Obama: mentre que el seu enviat especial, Richard Holbrooke, defensa l’augment de soldats, el vicepresident, Joe Biden, voldria posar l’èmfasi en l’estabilització del Pakistan, país sense la col•laboració del qual és impensable una sortida del conflicte. El suport secret que des de sempre han proporcionat els serveis secrets pakistanesos (Inter-Services Intelligence, ISI) als talibans i la falta d’efectivitat (o de voluntat) a l’hora de combatre aquests grups instal•lats a les zones tribals de l’oest del país són els dos principals dèficit del règim pakistanès en la lluita contra el terrorisme. I encara un problema afegit: el conreu d’opi, principal font d’ingressos dels talibans però als beneficis del qual no renuncia tampoc el règim de Karzai.

Per tant, Obama té mala peça al teler a l’Afganistan. Totes aquestes circumstàncies corroboren el que des de fa anys diuen els que coneixen el país: a l’Afganistan mai no hi ha perviscut una estructura pròpia de l’Estat modern europeu. Mai no hi ha hagut una estructura administrativa organitzada a partir d’una institució central que, de dalt a baix, arribés a afectar la vida dels ciutadans. No hi ha hagut un govern a Kabul que hagi bastit un edifici administratiu a través del qual transferir l'efecte de les seves decisions de manera que repercutissin en la vida diària dels afganesos. Aquests no s’han identificat amb els qui governaven a la capital, sinó que sempre han tingut com a referent la seva tribu i la seva ètnia. El poder real l’han tingut els caps tribals. Per això Karzai, encara que hagués sortit d’unes eleccions netes, només hauria tingut legitimitat a l’estranger. El seu poder damunt els afganesos continuarà sent escàs.

L’amenaça de la torre, en castellà un any més tard

El diari El País destaca a tota pàgina que el 18 de setembre ha d’aparèixer a les llibreries La torre elevada, l’excel·lent llibre del periodista i professor de la New York University Lawrence Wright que explica en detall tot el procés de creació d’Al Qaida i també els buits i la falta de connexió que hi va haver entre l’FBI i la CIA a l’hora de detectar els preparatius de l’11-S. És un llibre molt ben documentat, escrit amb rigor i després d’anys d’investigació, que li va reportar a Wright, col·laborador de la revista The New Yorker, el premi Pulitzer el 2007.
És destacable, però, que aquest llibre ja està a disposició del públic en la seva traducció catalana des de fa gairebé més d’un any. Va aparèixer el setembre de 2008 sota el títol L’amenaça de la torre, dins de la col·lecció L’arquer de l’editorial Mina, del Grup 62, i molt ben traduït per Imma Estany.

Assassinat un altre activista dels drets humans a Rússia

Andrei Kulagin, que va fundar l'ONG Justícia (pels que saben rus, aquest és l'enllaç: Spravedlivost) per fomentar el respecte dels drets humans dels presos, ha aparegut mort a Karèlia. De fet, ell va desaparèixer fa dos mesos, i el cadàver el van trobar fa deu dies. Informació a El País, Reuters, i sobretot a aquest blog: La Russophobe.

Els vels de les noies iranianes

Jo també m'havia adonat, com l'Andrés Trapiello ("Centímetros luz", Magazine de La Vanguardia del 19 de juliol) que els vels de les noies iranianes que es manifesten pels carrers contra el règim dels aiatol·làs ensenyen més que no pas tapen, mostren més que amaguen. Les imatges que hem vist (les poques que han sortit de l'Iran) deixen veure unes noies que sí, duen totes el mocador al cap, d'acord amb l'estricta moral imposada pels Guardians de la Revolució, però el duen col·locat de manera ben poc ortodoxa i com si fos un complement de vestir que de manera una mica informal i espontània deixa al descobert uns centímetres més de cabell. Com diu Trapiello, són uns centímetres que signifiquen "una conquesta immensa", i els compara amb els centímetres de més cabell i barba o de menys minifalda que vam conquistar de joves, quan la Guàrdia Civil perseguia els peluts i els mossèns increpaven les noies massa atrevides i les feien fora dels temples.

Ser periodista a Rússia

A Rússia es carreguen els periodistes amb una impunitat que fa esfereir. I a l'hora d'enterrar-los ni tan sols deixen als seus estimats acomiadar-los amb dignitat, com explica el New York Times.
L'octubre de 2006 va ser l'Anna Politkovskaya, el gener d'aquest any una altra periodista de Novaya Gazeta, Anastasia Baburova, assassinada juntament amb Stanislav Markelov, defensor dels drets humans (NYT). I ara la Natàlia Estemirova, que col·laborava amb l'ONG Memorial... i tants d'altres.

Un record per l'Oksana Chelysheva i la gent de la Lliga dels Drets dels Pobles, en reconeixement de tota la feina que fan per Txetxènia.

NYC