dimecres, 23 de setembre del 2009

Epíleg sobre la consulta

He rellegit el post anterior sobre la ressaca generada per la consulta sobiranista d’Arenys i veig que poso molt l’accent a minimitzar el resultat sorgit de les urnes. Cert. Això no vol dir, però, que no reconegui la importància que ha tingut el procés ni que tregui mèrit als seus impulsors, tot i no compartir la seva retòrica.

Si el procés ha estat un èxit ha estat perquè per primera vegada s’ha fet obertament una consulta sobre la independència i no ha passat res. De manera democràtica i dialogant, els ciutadans hem de poder parlar de tot, debatre-ho tot i expressar-nos lliurement sobre qualsevol qüestió. S’ha demostrat que els impulsos prohibitoris del Govern espanyol no són la via. No es pot anar en contra de conèixer l’opinió de les persones. Un triomf, doncs, per la llibertat d’expressió.

També s’ha tornat a posar de manifest que a l’Estat espanyol existeix un tema pendent que tres dècades de democràcia no han aconseguit solucionar. A Catalunya hi ha una insatisfacció gairebé permanent amb els diferents governs d’Espanya, unes èpoques més estesa i aguditzada, d’altres més mitigada o limitada a nuclis més minoritaris, però hi continua sent 34 anys després de la mort de Franco. És per això que alguns diuen que aquesta consulta del dia 13 de setembre pot ser l’inici d’un moviment que canviï aquesta anomalia, que no és només per motius identitaris o culturals. El malestar del català emprenyat (amb permís d’Enric Juliana) és polític i econòmic. Més o menys això venia a dir Salvador Cardús a La Vanguardia.

Una altra conseqüència de la consulta és que l’independentisme pacífic i dialogant s’ha “normalitzat”. Bona o dolenta, acceptada per molts o per una minoria, s’ha fet palès que aquesta opció política és present a la societat, per més que cogui en alguns despatxos, de Madrid o Barcelona. Que tingui futur o no hauria de dependre només de la voluntat de tots els catalans sense exclusió, expressada per vies cíviques i democràtiques. Una idea semblant a aquesta apareix en l’acurada anàlisi de Josep Ramoneda a El País.

Finalment, un altre apunt: el més important de la consulta és que, deixant de banda una minoria sectària i apologètica de la violència que per mi s’autoexclou de tot el procés (a la façana del PSC d’Arenys hi va figurar per unes hores la trista pintada “Feixistes! Gora ETA”), la consulta va ser una expressió festiva, democràtica, pacífica i cívica sobre un tema que no ens ha de fer por debatre: el futur de Catalunya. No hi veig, com tem Joseba Arregi a El Periódico, cap risc d’exclusió ni cap perill per a la convivència.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Algunes idees des de la ressaca per la consulta d’Arenys

D'entrada, el resultat no em sembla tan positiu com han pretès els organitzadors.
Un 41 per cent de participació em sembla poc tenint en compte que podia votar tothom a partir dels 16 anys. I el que em sembla autoenganyar-se és l’eufòria mostrada pel 98 per cent dels vots a favor del sí. És evident que qui no estava a favor de la consulta ni a favor de la independència no va anar a votar. Em sembla, doncs, que el 59 per cent que no es va acostar el Centre Moral van dir que no amb la seva abstenció.

Tampoc penso que el sí sigui significatiu del sentir real de molts dels qui van votar ni que aquell vot es tradueixi en una clara voluntat sobiranista. És innegable l’èxit mediàtic i polític de la iniciativa, que és el que buscaven els organitzadors: l’extensió del fenomen a altres municipis (Berga, el primer), és la prova d’aquest èxit. Un èxit, però, atribuïble, com ja s’ha dit, a altres factors.

El més determinant va ser l’oposició que va despertar el procés, tant per part del Govern espanyol com de la Falange. Que aquest partit s’hi volgués manifestar en contra el mateix dia de la consulta i davant del local on s’havia de fer, va donar ales al sí. I que el Govern espanyol s’hi mostrés tan maldestrament contrari fins a l’extrem de designar un exfalangista com a advocat de l’Estat per dirimir el conflicte jurídic amb l’Ajuntament, encara va acabar de convèncer els indecisos. Que finalment s'autoritzés la manifestació va acabar de reblar el clau.

Un altre factor que ha alterat el que havia de ser una simple recollida de mostres de suport però en forma de paperetes i urnes ha estat el gran ressò mediàtic que ha tingut la iniciativa, que ha sorprès els qui ens dediquem a aquests afers de la comunicació.
És cert que l’atenció mediàtica suscitada pel tema és símptoma d’una anomalia latent a l’ordenament de l’Estat espanyol (el famós encaix o falta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya). Si el PSOE no hagués defenestrat Maragall i les seves tesis federalitzants; si el finançament fos equivalent al concert basc; si no hi haguessin recursos al Constitucional contra l’Estatut (que ja va ser cepillado per Guerra); si des d’Intereconomia, El Mundo, La Razon, la COPE o esRadio (el nou aparell demagopropagandístic de Jiménez Losantos) no es difongués un discurs anticatalà tan visceral... si no s'haguessin donat totes aquestes circumstàncies, potser la consulta no hauria aixecat tanta expectació ni hauria donat aquests resultats. Existeix un malestar de fons en gran part de la societat catalana per aquesta falta d'encaix amb Espanya, i la consulta d'Arenys de Munt n'és un símptoma.

Tanmateix, la desmesurada atenció que els mitjans han dedicat a una simple enquesta sense caràcter vinculant ni valor jurídic en un poblet de 8.000 habitants que fa quatre dies ningú no sabia situar al mapa no es pot entendre tampoc sense observar la manera de treballar dels periodistes. Actuem amb mimetisme, i sovint la por de no estar al dia ens fa fer el que veiem fer a l’altre, sense criteri propi. A més, tots sabem que els mitjans de comunicació es retroalimenten els uns als altres i es copien entre ells. El context de la Diada i la tensió permanent entre els tres socis del Tripartit afegeix tensió a l’espectacle mediàtic.

Recapitulant, que en un poblet s’hi faci una consulta sobre la independència amb la campanya en contra dels mitjans de la caverna, que un jutge exfalagista hi autorizi el mateix dia una manifestació de la ultradreta ultramuntana i que els polítics hi fiquin tots cullerada en benefici propi (tant d’aquí com d’allà i tant a favor com en contra, no oblidem que hi ha eleccions d’aquí a un any i la campanya ja ha començat: si no, a què obeeix la pressa de Carretero i de Laporta de moure fitxa i postular-se com la nova candidatura independentista?), doncs... tot això ben sacsejat i servit a un públic àvid d’emocions... té el seu morbo. I si tots els mitjans d’aquí n’estan pendents, és comprensible que els col•laboradors de mitjans tan prestigiosos com The New York Times o Le Monde trobin que la història té suc.

Mentrestant, després dels nostres minuts (dies) de glòria i d’haver deixat la nostra petita petjada en la història (si més no immediata) del país, els arenyencs anem recuperant de mica en mica l’anonimat a què estem habituats i amb ell els maldecaps de la nostra vida quotidiana: les obres de la Riera, el nyap de la bassa de recaptació, la falta d’una nova biblioteca, un nou pavelló sense accessos...

diumenge, 13 de setembre del 2009

Algunes imatges de la consulta d'Arenys de Munt

Ambient de festa

Actuació de relk

Molta expectació mediàtica

Les paperetes

Els mossos protegint els feixistes

L'alcalde, estrella mediàtica

dijous, 10 de setembre del 2009

Els temors de la dreta nord-americana

Els sectors més radicals de la dreta nord-americana han acusat Obama de voler “socialitzar” el sistema de salut dels Estats Units a través del seu pla de reforma sanitària. El pla que Obama ha defensat al Congrés pretén que, al costat de les companyies privades, els nord-americans puguin optar per un sistema públic assequible, de qualitat i fiable. Aquesta competència entre sector públic i privat hauria d'incentivar la qualitat i uns preus ajustats. Això no ha de perjudicar, diu, els que ja tenen cobertura mèdica i ha de beneficiar els qui no en tenen. També diu que ho pensa pagar gràcies a l’estalvi que comportarà una millor gestió de l’actual xarxa assistencial per als més desafavorits (Medicaid) i per a la gent gran (Medicare). Veurem si se’n surt.

El que a mi em xoca és que ara aquest socialisme d’Obama inspiri tanta por en aquests republicans més dretans i en canvi cap d’ells no digués ni mu quan al final de la seva presidència, el govern de George Bush va aprovar un pla de 700.000 milions de dòlars de diner públic per salvar de la fallida els grans bancs i altres companyies financeres dels Estats Units.

Però és clar, en el fons tenen raó: destinar diner públic a la salut de les persones és socialisme, mentre que dedicar-lo a salvar el sistema econòmic de mercat, no.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Algunes xifres sobre la matança de Gaza

El principal grup de defensa dels drets humans israelià, B’Tselem, afirma que a l’ofensiva militar contra Gaza del desembre i gener passats hi van morir 1.387 palestins. D’aquests, 773 eren civils i 330 milicians armats. Uns altres 248 eren policies de Hamàs, que van morir quan les seves instal•lacions van ser bombardejades sense que participessin en els combats. Entre els civils morts, segons B’Tselem, hi havia 109 dones i 320 menors de 18 anys.

Aquestes dades les ha donat a conèixer l’ONG B’Tselem i les ha publicat el diari Haaretz. El diari hi ha afegit les dades que proporciona l’Exèrcit israelià. Segons aquest, en l’ofensiva van morir 1.166 palestins, dels quals 709 eren combatents de Hamàs i 295 civils. No pot pronunciar-se sobre els 162 restants. L’Exèrcit també diu que hi van morir 49 dones i 89 nens de menys de 16 anys.


Al final de la informació, Haaretz recorda el nombre de víctimes israelianes que hi va haver durant aquella ofensiva: nou. Cinc soldats de l’Exèrcit morts en combat i quatre (tres civils i un militar) pel llançament de coets des de Gaza.

Són unes dades, repeteixo, difoses per una ONG i un mitjà tan sospitosament antisemites com B’Tselem i Haaretz.

Ah, per cert, Human Rights Watch també va denunciar el 13 d’agost que durant aquella ofensiva l’Exèrcit va matar 11 civils desarmats. HRW diu que duien bandera blanca per identificar-se i els van disparar en uns moments en què no hi havia combats. Tampoc eren escuts humans dels combatents palestins ni van morir per foc creuat. Era de dia, hi havia visibilitat i les víctimes no significaven una amenaça aparent pels soldats. Per això aquesta ONG ha demanat que l’Exèrcit faci una investigació interna.

Però és clar, es dóna el cas que alguns dirigents de Human Rights Watch a l’Orient Pròxim van fer una visita a Aràbia Saudita el mes de maig per recollir fons privats (insisteixo: privats) per a la seva organització. Un fet que des de diaris com The Wall Street Journal i The Jerusalem Post es van afanyar a denunciar per desacreditar l’organització (i alguna articulista de per aquí també).

I un últim detall: tant B’Tselem com HRW no han aconseguit que l’Exèrcit israelià col•labori en l’esclariment de les seves denúncies. De què té por?

dimarts, 8 de setembre del 2009

Afganistan, la guerra d’Obama

Per si encara en quedava algun dubte, les últimes informacions demostren que les eleccions del passat 20 d’agost a l’Afganistan només han servit per constatar la corrupció i la poca fiabilitat d’un règim com el de Hamid Karzai. Obama ha deixat molt clar que la “seva” guerra és la de l’Afganistan, no la de l’Iraq, ja que és allí on hi ha els veritables terroristes. Ara un dels seus principals reptes és persuadir l’opinió nord-americana que per evitar el risc de nous atemptats cal vèncer Al Qaida i els talibans que li donen suport. I per fer això li cal no sols mantenir sinó ampliar els prop de 68.000 soldats que hi ha desplaçats a l’Afganistan i que cada vegada més són víctima dels talibans: l’agost van morir 45 soldats dels EUA, xifra que va convertir aquest mes en el més mortífer per als nord-americans en els vuit anys que fa que són al país; fins ara aquest trist rècord el tenia el juliol d’aquest mateix any, cosa que confirma una tendència creixent.

La presència de tropes nord-americanes a l’Afganistan només serà sostenible si compta amb el suport d’un govern afganès estret aliat dels Estats Units. I ¿com justifica ara Obama la seva aliança amb un president sorgit d’unes eleccions tan descaradament fraudulentes? El New York Times revela com es van comptar milers de vots per Karzai procedents de col•legis electorals que ni tan sols van arribar a obrir les urnes. Diplomàtics occidentals informen que fins a 800 centres de votació d’aquests que no van rebre cap vot van aportar centenars i fins milers de vots per al president. Les mateixes fonts occidentals diuen que en centenars d’altres centres que sí que van obrir es van inflar en milers els nombres de vots recollits a favor de Karzai.

A aquestes males notícies s’hi ha d’afegir el malestar (la indignació) que provoquen les freqüents matances de civils innocents, com la del passat dia 4 de setembre a Kunduz. Per això des d’Europa ja comença a parlar-se d’una possible afganització del conflicte, possibilitat que xoca de ple amb les pretensions d’Obama d’ampliar el nombre de tropes. A això s’hi afegeix la divisió que hi ha dintre del mateix equip d’Obama: mentre que el seu enviat especial, Richard Holbrooke, defensa l’augment de soldats, el vicepresident, Joe Biden, voldria posar l’èmfasi en l’estabilització del Pakistan, país sense la col•laboració del qual és impensable una sortida del conflicte. El suport secret que des de sempre han proporcionat els serveis secrets pakistanesos (Inter-Services Intelligence, ISI) als talibans i la falta d’efectivitat (o de voluntat) a l’hora de combatre aquests grups instal•lats a les zones tribals de l’oest del país són els dos principals dèficit del règim pakistanès en la lluita contra el terrorisme. I encara un problema afegit: el conreu d’opi, principal font d’ingressos dels talibans però als beneficis del qual no renuncia tampoc el règim de Karzai.

Per tant, Obama té mala peça al teler a l’Afganistan. Totes aquestes circumstàncies corroboren el que des de fa anys diuen els que coneixen el país: a l’Afganistan mai no hi ha perviscut una estructura pròpia de l’Estat modern europeu. Mai no hi ha hagut una estructura administrativa organitzada a partir d’una institució central que, de dalt a baix, arribés a afectar la vida dels ciutadans. No hi ha hagut un govern a Kabul que hagi bastit un edifici administratiu a través del qual transferir l'efecte de les seves decisions de manera que repercutissin en la vida diària dels afganesos. Aquests no s’han identificat amb els qui governaven a la capital, sinó que sempre han tingut com a referent la seva tribu i la seva ètnia. El poder real l’han tingut els caps tribals. Per això Karzai, encara que hagués sortit d’unes eleccions netes, només hauria tingut legitimitat a l’estranger. El seu poder damunt els afganesos continuarà sent escàs.

diumenge, 6 de setembre del 2009

L’amenaça de la torre, en castellà un any més tard

El diari El País destaca a tota pàgina que el 18 de setembre ha d’aparèixer a les llibreries La torre elevada, l’excel·lent llibre del periodista i professor de la New York University Lawrence Wright que explica en detall tot el procés de creació d’Al Qaida i també els buits i la falta de connexió que hi va haver entre l’FBI i la CIA a l’hora de detectar els preparatius de l’11-S. És un llibre molt ben documentat, escrit amb rigor i després d’anys d’investigació, que li va reportar a Wright, col·laborador de la revista The New Yorker, el premi Pulitzer el 2007.
És destacable, però, que aquest llibre ja està a disposició del públic en la seva traducció catalana des de fa gairebé més d’un any. Va aparèixer el setembre de 2008 sota el títol L’amenaça de la torre, dins de la col·lecció L’arquer de l’editorial Mina, del Grup 62, i molt ben traduït per Imma Estany.