divendres, 23 d’octubre del 2009

La negritud i la blancor dels nord-americans


Diu La Vanguardia que entre els nord-americans ha augmentat la febre per conèixer els seus orígens genealògics. La causa semblen les recents publicacions a la premsa que revelen que Michelle Obama és descendent d’una esclava. Tot i que sembla bastant obvi que tots els nord-americans negres d'almenys quarta o cinquena generació tenen en els seus ancestres algun esclau, potser aquest interès inusitat ve del fet que la informació publicada pel The New York Times el 7 d’octubre posa noms i cognoms als avis, besavis i rebesavis de la primera dama i descobreix que té ancestres blancs. Segons les recerques de la genealogista Megan Smolenyak, a mitjan segle XIX una nena esclava de 15 anys anomenada Melvinia va ser violada pel seu amo-propietari i d’aquell acte forçat en va néixer el rebesavi de l’esposa de l’actual president. Per alguns és una mostra més de la grandesa de la nació nord-americana: en cinc generacions s’ha passat de la misèria i la marginació dels camps de Carolina del Sud a l’esplendor dels jardins de la Casa Blanca.
Ara bé, com es reflecteix en el debat suscitat en els mitjans dels Estats Units, l'interès de molts nord-americans per conèixer els seus orígens genealògics també pot deure’s a la necessitat de saber si són en realitat totalment blancs o totalment negres: així com Michelle Obama, de qui ningú té dubtes que és negra, té arrels blanques, potser molts dels blancs del sud del país, de qui ningú dubtaria que són blancs-blancs, tenen en realitat arrels negres.
Aquest és un debat ben interessant que ja l’any 2000 va apuntar Philip Roth en un altre dels seus llibres magistrals, La marca de l’home (The human stain), portat al cinema per Robert Benton el 2003 amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman. La marca de l’home és una denúncia implacable de la hipocresia dels sectors més conservadors i falsaments moralitzants de la societat nord-americana. Potser aquesta febre servirà perquè aquells amb prejudicis s’adonin de la barreja de races que corre pel seu ADN i de la inutilitat de pretendre exhibir cap mena de pedigrí.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Nou llibre sobre l’horror de Txetxènia

L’autor de la novel•la Les benignes, Jonathan Littell, publicarà a començaments de l’any que ve un llibre sobre el que passa a la república russa caucàsica de Txetxènia. De moment EPS, el suplement dominical d’El País, en publica un extracte, amb fotografies de Thomas Dworzak. Pel que s’hi diu, sembla un llibre en la línia de les excel•lents i arriscades obres d’Anna Politkóvskaia. Littell explica el que passa actualment a Txetxènia, i si bé diu que hi ha hagut una lleu millora, denuncia que no s’han acabat les desaparicions, els assassinats, les violacions ni les mutilacions. Com a mostra del que ens explicarà Littell, només aquesta sentència: “Per a Kadírov [el prorrús president txetxè], el dret de pegar o matar dones i nenes s’ha convertit en un argument per animar els exiliats txetxens d’Occident a tornar al seu país”.
Per cert, el text de Littell ja preveia que el president txetxè, Ramzan Kadírov, guanyaria la querella per difamació que havia presentat contra Oleg Orlov, president de l’organització Memorial, perquè aquest l'havia acusat de ser al darrere de l’assassinat de la periodista Natàlia Estemirova. La van segrestar el 15 de juliol a Grozny i dos dies després van trobar el seu cadàver amb dos trets al cap i al pit, al costat d'una autopista d'Inguixètia. Efectivament, el passat dia 6 d'octubre Kadírov va guanyar la querella, com informava el The New York Times. La celeritat amb què ara s'ha fet justícia contrasta amb el fet que des del juliol no hi ha hagut ni una detenció dels presumptes assassins d'Estemirova. I quan ja fa tres anys de la brutal mort d'Anna Politkóvskaia, ningú encara no s'ha enfrontat a cap càrrec per aquell assassinat.