La importància (o la desgràcia) de dir-se Murkowski a Alaska

A les eleccions de dimarts passat als Estats Units, els demòcrates van passar de 59 a 53 senadors, en perden sis, que els guanyen els republicans, que passaran de 41 a 47. Però això passarà quan acabi el recompte de l’escó que falta per decidir a Alaska, un procés que pot anar per llarg:

A la pàtria de Sarah Palin s’estan barallant el candidat republicà oficial que va guanyar les primàries del partit (amb ampli suport del tea party, que jugava a casa) i la senadora també republicana que actualment ocupa l’escó i que voldria quedar-s’hi. El tercer en discòrdia, l’aspirant demòcrata, no té cap opció.

L’origen d’aquesta batalla fratricida està en el fet que l’actual senadora, Lisa Murkowski, no va acabar de pair prou bé la seva derrota a les primàries republicanes i va decidir presentar-se a última hora a les eleccions, acollint-se a l’opció que es diu votació write-in, per competir amb el seu col•lega de partit, Joe Miller. L’opció del vot write-in o manuscrit és la dels candidats (generalment independents) que no s’han presentat a temps o no compleixen els requisits perquè apareguin els seus noms impresos a les paperetes. Durant la campanya apel•len directament als electors que escriguin el seu nom a mà en la casella de les butlletes habilitada per a aquesta funció.

Els resultats de dimarts són claríssims: poc més de 81.000 vots per Miller i més de 92.500 vots manuscrits, que se suposa que la immensa majoria són per a Murkowski. Ara bé, aquests vots s’han de repassar un per un, cosa que va començar el dimecres dia 10. Però en aquest procés es dóna la particularitat, explica el blog del Times The Caucus, que l’equip de Miller està impugnant tots els vots que no tenen correctament escrit el cognom Murkowski, amb la vana esperança que podrà invalidar-ne prou com per assegurar-se la victòria. Així, en la primera jornada de recompte van fer peticions tan rocambolesques com demanar que no es consideressin vàlides paperetes amb noms com Murkoski, Murkowsky o Murckowsky. Ara bé, la situació va ratllar el paroxisme quan els advocats del candidat oficial volien impugnar fins i tot (cosa que no van aconseguir) les paperetes on hi havia el nom i el cognom de la senadora impecablement invertits, Murkowski, Lisa, en comptes de Lisa Murkowski.

Les autoritats electorals diuen que cal considerar vàlids tots els vots on es mostri clarament quina és la voluntat del votant. En canvi l’equip de Miller diu que no, que només es poden acceptar aquells que estiguin escrits correctament, lletra per lletra. I els de Miller pensen dur el cas als tribunals i tot.

La penúltima mostra de cinisme de George W. Bush

Acaben d’aparèixer als Estats Units (casualment exactament una setmana després de l’èxit dels republicans a les eleccions parcials) les memòries del 43è president, George Walker Bush. Es titulen Decision points i són un repàs dels moments crucials de la seva vida i el seu mandat.

El més sorprenent és la ceguesa que continua mostrant el que va ser considerat un dels pitjors presidents que han passat mai per la Casa Blanca: dues guerres devastadores i inútils, un dèficit astronòmic i la pitjor crisi econòmica des del crack del 29. Ha perdut l’oportunitat de mostrar un intent de reconciliar-se amb un passat indigne i, com a president retirat, de revisar les seves decisions i admetre que va cometre alguns errors de càlcul o reconèixer un excés de confiança en un equip que el deuria assessorar malament.

Bush hauria pogut passar a la història com un home víctima de les circumstàncies excepcionals provocades per un fet excepcional com l’11-S (per cert, en els índexs d’aprovació de Gallup, cal fer notar una circumstància distorsionadora: després dels atemptats, l’acceptació de Bush arribava al 90 %, la més alta que hi ha hagut mai a la història dels EUA; però a la banda baixa, és el president que té els pitjors resultats dels últims 50 anys després de Nixon). En comptes, d’això, en comptes d’intentar redimir els seus errors, Bush es reitera en la seva obcecació i diu coses com que “fer fora Saddam del poder va ser una decisió correcta; (...) tot i les dificultats posteriors, Amèrica és més segura sense un dictador homicida que pretenia obtenir armes de destrucció massiva i que donava suport al terrorisme al bell mig del Pròxim Orient”. Precisament aquestes memòries apareixen només quinze dies després que Wikileaks filtrés documents oficials, és a dir, de la mateixa administració, que posen en evidència no només les atrocitats comeses a l’Iraq sinó que a més revelen la ingent quantitat de morts que va provocar aquella guerra.

En un altre moment del seu relat, Bush admet obertament que va autoritzar allò que la comunitat internacional (ell no) reconeix com a tortura: “si no hagués autoritzat [la pràctica del] waterboarding, hauria d’haver assumit un major risc d’atemptats contra el nostre país”.

Aquest reconeixement seria suficient per portar Bush davant els tribunals, cosa que òbviament no passarà tot i que algunes veus ja ho demanen. De fet, estaria plenament justificat: el ministre de Justícia nomenat per Obama, en la seva sessió de confirmació davant el Senat va dir que “el waterboarding és tortura”. Va recordar que l’havien usat com a turment la Inquisició a l’Edat Mitjana, els japonesos a la Segona Guerra Mundial i els khmers rojos a Cambotja; “hem processat els nostres propis soldats per haver fet això a Vietnam”, va afirmar Eric H. Holder Jr. I en un discurs el març del 2009 ho va reiterar: “com vaig dir de manera inequívoca en la meva compareixença davant el Senat, el waterboarding és tortura. El meu departament no el justificarà, no el raonarà ni el perdonarà”.

Ara Eric Holder tindria una oportunitat per demostrar-ho.