dissabte, 28 de novembre de 2009

La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.