La penúltima mostra de cinisme de George W. Bush

Acaben d’aparèixer als Estats Units (casualment exactament una setmana després de l’èxit dels republicans a les eleccions parcials) les memòries del 43è president, George Walker Bush. Es titulen Decision points i són un repàs dels moments crucials de la seva vida i el seu mandat.

El més sorprenent és la ceguesa que continua mostrant el que va ser considerat un dels pitjors presidents que han passat mai per la Casa Blanca: dues guerres devastadores i inútils, un dèficit astronòmic i la pitjor crisi econòmica des del crack del 29. Ha perdut l’oportunitat de mostrar un intent de reconciliar-se amb un passat indigne i, com a president retirat, de revisar les seves decisions i admetre que va cometre alguns errors de càlcul o reconèixer un excés de confiança en un equip que el deuria assessorar malament.

Bush hauria pogut passar a la història com un home víctima de les circumstàncies excepcionals provocades per un fet excepcional com l’11-S (per cert, en els índexs d’aprovació de Gallup, cal fer notar una circumstància distorsionadora: després dels atemptats, l’acceptació de Bush arribava al 90 %, la més alta que hi ha hagut mai a la història dels EUA; però a la banda baixa, és el president que té els pitjors resultats dels últims 50 anys després de Nixon). En comptes, d’això, en comptes d’intentar redimir els seus errors, Bush es reitera en la seva obcecació i diu coses com que “fer fora Saddam del poder va ser una decisió correcta; (...) tot i les dificultats posteriors, Amèrica és més segura sense un dictador homicida que pretenia obtenir armes de destrucció massiva i que donava suport al terrorisme al bell mig del Pròxim Orient”. Precisament aquestes memòries apareixen només quinze dies després que Wikileaks filtrés documents oficials, és a dir, de la mateixa administració, que posen en evidència no només les atrocitats comeses a l’Iraq sinó que a més revelen la ingent quantitat de morts que va provocar aquella guerra.

En un altre moment del seu relat, Bush admet obertament que va autoritzar allò que la comunitat internacional (ell no) reconeix com a tortura: “si no hagués autoritzat [la pràctica del] waterboarding, hauria d’haver assumit un major risc d’atemptats contra el nostre país”.

Aquest reconeixement seria suficient per portar Bush davant els tribunals, cosa que òbviament no passarà tot i que algunes veus ja ho demanen. De fet, estaria plenament justificat: el ministre de Justícia nomenat per Obama, en la seva sessió de confirmació davant el Senat va dir que “el waterboarding és tortura”. Va recordar que l’havien usat com a turment la Inquisició a l’Edat Mitjana, els japonesos a la Segona Guerra Mundial i els khmers rojos a Cambotja; “hem processat els nostres propis soldats per haver fet això a Vietnam”, va afirmar Eric H. Holder Jr. I en un discurs el març del 2009 ho va reiterar: “com vaig dir de manera inequívoca en la meva compareixença davant el Senat, el waterboarding és tortura. El meu departament no el justificarà, no el raonarà ni el perdonarà”.

Ara Eric Holder tindria una oportunitat per demostrar-ho.