Presos preventius

Llegeixo gairebé amb indignació el panegíric de Prenafeta i Alavedra que publica l’AVUI. El text de Salvador Sostres es dedica a exposar la pena que passen els dos presos i les seves famílies. No és gens sorprenent que Sostres faci pública la seva defensa dels dos polítics de CDC ara en presó preventiva. Ha publicat que són amics seus i que creu que la seva detenció obeeix a l’avenç de l’independentisme i al fet que “són dos patriotes, dos soldats”. Bé, respecto les seves opinions encara que no les comparteixo. Tampoc tinc res a dir sobre el fet que faci servir els seus articles d’opinió com a plataforma per exposar les seves fílies i les seves fòbies personals o per fer campanya de les seves causes particulars; cadascú actua d’acord amb els seus paràmetres ètics.

Ara bé, que el diari AVUI publiqui a les pàgines d’informació dedicades al cas Pretòria una informació tan esbiaixada sí que em sembla una falta de respecte als seus lectors. Res adverteix que aquell text exposa l’opinió de Sostres, sinó que se’ns presenta com una informació més relacionada amb el cas. Davant d’això, em pregunto: quins criteris han seguit els responsables de la redacció per accedir a publicar un text com el referit? El fet que Sostres sigui amic de Prenafeta i Alavedra no l’hauria de desautoritzar per publicar el que publica? En un mitjà seriós crec que se li exigiria fer objecció de consciència. O bé no li encarregarien a ell un reportatge que vol explicar el trasbals que significa per a les famílies Prenafeta i Alavedra el fet que aquests estiguin a la presó. El mateix fa, amb molt més distanciament, moderació i honestedat Sergio Heredia l’endemà a La Vanguardia al text titulat “La cama no está hecha”.

Però el més greu és que el text podria passar perfectament el filtre de la deontologia professional: pocs adjectius, poques afirmacions de traç gruixut on l’autor exposi clarament la seva posició. És purament descriptiu, podríem argüir. El problema, no obstant això, no és en el que es diu, sinó en el que es vol dir i en allò que no es diu. I si no, ¿quan ha publicat l’AVUI una pàgina sencera explicant el penós règim de vida dels presos preventius? Jo no ho recordo.

Si Prenafeta i Alavedra són innocents, quan el jutge determini la seva innocència es veurà restaurada la seva honorabilitat. Però mentrestant, sembla obvi que el règim de presó al qual estan sotmesos ha de ser el mateix que el de qualsevol altre dels més de 16.000 presos preventius que hi ha a tot Espanya. I si aquest règim és indigne, aleshores canviem-lo; però per a tots. Quan s'ha queixat en Sostres del tracte que reben els presos preventius a Espanya?

La negritud i la blancor dels nord-americans

Diu La Vanguardia que entre els nord-americans ha augmentat la febre per conèixer els seus orígens genealògics. La causa semblen les recents publicacions a la premsa que revelen que Michelle Obama és descendent d’una esclava. Tot i que sembla bastant obvi que tots els nord-americans negres d'almenys quarta o cinquena generació tenen en els seus ancestres algun esclau, potser aquest interès inusitat ve del fet que la informació publicada pel The New York Times el 7 d’octubre posa noms i cognoms als avis, besavis i rebesavis de la primera dama i descobreix que té ancestres blancs. Segons les recerques de la genealogista Megan Smolenyak, a mitjan segle XIX una nena esclava de 15 anys anomenada Melvinia va ser violada pel seu amo-propietari i d’aquell acte forçat en va néixer el rebesavi de l’esposa de l’actual president. Per alguns és una mostra més de la grandesa de la nació nord-americana: en cinc generacions s’ha passat de la misèria i la marginació dels camps de Carolina del Sud a l’esplendor dels jardins de la Casa Blanca.
Ara bé, com es reflecteix en el debat suscitat en els mitjans dels Estats Units, l'interès de molts nord-americans per conèixer els seus orígens genealògics també pot deure’s a la necessitat de saber si són en realitat totalment blancs o totalment negres: així com Michelle Obama, de qui ningú té dubtes que és negra, té arrels blanques, potser molts dels blancs del sud del país, de qui ningú dubtaria que són blancs-blancs, tenen en realitat arrels negres.
Aquest és un debat ben interessant que ja l’any 2000 va apuntar Philip Roth en un altre dels seus llibres magistrals, La marca de l’home (The human stain), portat al cinema per Robert Benton el 2003 amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman. La marca de l’home és una denúncia implacable de la hipocresia dels sectors més conservadors i falsaments moralitzants de la societat nord-americana. Potser aquesta febre servirà perquè aquells amb prejudicis s’adonin de la barreja de races que corre pel seu ADN i de la inutilitat de pretendre exhibir cap mena de pedigrí.

Nou llibre sobre l’horror de Txetxènia

L’autor de la novel•la Les benignes, Jonathan Littell, publicarà a començaments de l’any que ve un llibre sobre el que passa a la república russa caucàsica de Txetxènia. De moment EPS, el suplement dominical d’El País, en publica un extracte, amb fotografies de Thomas Dworzak. Pel que s’hi diu, sembla un llibre en la línia de les excel•lents i arriscades obres d’Anna Politkóvskaia. Littell explica el que passa actualment a Txetxènia, i si bé diu que hi ha hagut una lleu millora, denuncia que no s’han acabat les desaparicions, els assassinats, les violacions ni les mutilacions. Com a mostra del que ens explicarà Littell, només aquesta sentència: “Per a Kadírov [el prorrús president txetxè], el dret de pegar o matar dones i nenes s’ha convertit en un argument per animar els exiliats txetxens d’Occident a tornar al seu país”.
Per cert, el text de Littell ja preveia que el president txetxè, Ramzan Kadírov, guanyaria la querella per difamació que havia presentat contra Oleg Orlov, president de l’organització Memorial, perquè aquest l'havia acusat de ser al darrere de l’assassinat de la periodista Natàlia Estemirova. La van segrestar el 15 de juliol a Grozny i dos dies després van trobar el seu cadàver amb dos trets al cap i al pit, al costat d'una autopista d'Inguixètia. Efectivament, el passat dia 6 d'octubre Kadírov va guanyar la querella, com informava el The New York Times. La celeritat amb què ara s'ha fet justícia contrasta amb el fet que des del juliol no hi ha hagut ni una detenció dels presumptes assassins d'Estemirova. I quan ja fa tres anys de la brutal mort d'Anna Politkóvskaia, ningú encara no s'ha enfrontat a cap càrrec per aquell assassinat.

Epíleg sobre la consulta

He rellegit el post anterior sobre la ressaca generada per la consulta sobiranista d’Arenys i veig que poso molt l’accent a minimitzar el resultat sorgit de les urnes. Cert. Això no vol dir, però, que no reconegui la importància que ha tingut el procés ni que tregui mèrit als seus impulsors, tot i no compartir la seva retòrica.

Si el procés ha estat un èxit ha estat perquè per primera vegada s’ha fet obertament una consulta sobre la independència i no ha passat res. De manera democràtica i dialogant, els ciutadans hem de poder parlar de tot, debatre-ho tot i expressar-nos lliurement sobre qualsevol qüestió. S’ha demostrat que els impulsos prohibitoris del Govern espanyol no són la via. No es pot anar en contra de conèixer l’opinió de les persones. Un triomf, doncs, per la llibertat d’expressió.

També s’ha tornat a posar de manifest que a l’Estat espanyol existeix un tema pendent que tres dècades de democràcia no han aconseguit solucionar. A Catalunya hi ha una insatisfacció gairebé permanent amb els diferents governs d’Espanya, unes èpoques més estesa i aguditzada, d’altres més mitigada o limitada a nuclis més minoritaris, però hi continua sent 34 anys després de la mort de Franco. És per això que alguns diuen que aquesta consulta del dia 13 de setembre pot ser l’inici d’un moviment que canviï aquesta anomalia, que no és només per motius identitaris o culturals. El malestar del català emprenyat (amb permís d’Enric Juliana) és polític i econòmic. Més o menys això venia a dir Salvador Cardús a La Vanguardia.

Una altra conseqüència de la consulta és que l’independentisme pacífic i dialogant s’ha “normalitzat”. Bona o dolenta, acceptada per molts o per una minoria, s’ha fet palès que aquesta opció política és present a la societat, per més que cogui en alguns despatxos, de Madrid o Barcelona. Que tingui futur o no hauria de dependre només de la voluntat de tots els catalans sense exclusió, expressada per vies cíviques i democràtiques. Una idea semblant a aquesta apareix en l’acurada anàlisi de Josep Ramoneda a El País.

Finalment, un altre apunt: el més important de la consulta és que, deixant de banda una minoria sectària i apologètica de la violència que per mi s’autoexclou de tot el procés (a la façana del PSC d’Arenys hi va figurar per unes hores la trista pintada “Feixistes! Gora ETA”), la consulta va ser una expressió festiva, democràtica, pacífica i cívica sobre un tema que no ens ha de fer por debatre: el futur de Catalunya. No hi veig, com tem Joseba Arregi a El Periódico, cap risc d’exclusió ni cap perill per a la convivència.

Algunes idees des de la ressaca per la consulta d’Arenys

D'entrada, el resultat no em sembla tan positiu com han pretès els organitzadors.
Un 41 per cent de participació em sembla poc tenint en compte que podia votar tothom a partir dels 16 anys. I el que em sembla autoenganyar-se és l’eufòria mostrada pel 98 per cent dels vots a favor del sí. És evident que qui no estava a favor de la consulta ni a favor de la independència no va anar a votar. Em sembla, doncs, que el 59 per cent que no es va acostar el Centre Moral van dir que no amb la seva abstenció.

Tampoc penso que el sí sigui significatiu del sentir real de molts dels qui van votar ni que aquell vot es tradueixi en una clara voluntat sobiranista. És innegable l’èxit mediàtic i polític de la iniciativa, que és el que buscaven els organitzadors: l’extensió del fenomen a altres municipis (Berga, el primer), és la prova d’aquest èxit. Un èxit, però, atribuïble, com ja s’ha dit, a altres factors.

El més determinant va ser l’oposició que va despertar el procés, tant per part del Govern espanyol com de la Falange. Que aquest partit s’hi volgués manifestar en contra el mateix dia de la consulta i davant del local on s’havia de fer, va donar ales al sí. I que el Govern espanyol s’hi mostrés tan maldestrament contrari fins a l’extrem de designar un exfalangista com a advocat de l’Estat per dirimir el conflicte jurídic amb l’Ajuntament, encara va acabar de convèncer els indecisos. Que finalment s'autoritzés la manifestació va acabar de reblar el clau.

Un altre factor que ha alterat el que havia de ser una simple recollida de mostres de suport però en forma de paperetes i urnes ha estat el gran ressò mediàtic que ha tingut la iniciativa, que ha sorprès els qui ens dediquem a aquests afers de la comunicació.
És cert que l’atenció mediàtica suscitada pel tema és símptoma d’una anomalia latent a l’ordenament de l’Estat espanyol (el famós encaix o falta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya). Si el PSOE no hagués defenestrat Maragall i les seves tesis federalitzants; si el finançament fos equivalent al concert basc; si no hi haguessin recursos al Constitucional contra l’Estatut (que ja va ser cepillado per Guerra); si des d’Intereconomia, El Mundo, La Razon, la COPE o esRadio (el nou aparell demagopropagandístic de Jiménez Losantos) no es difongués un discurs anticatalà tan visceral... si no s'haguessin donat totes aquestes circumstàncies, potser la consulta no hauria aixecat tanta expectació ni hauria donat aquests resultats. Existeix un malestar de fons en gran part de la societat catalana per aquesta falta d'encaix amb Espanya, i la consulta d'Arenys de Munt n'és un símptoma.

Tanmateix, la desmesurada atenció que els mitjans han dedicat a una simple enquesta sense caràcter vinculant ni valor jurídic en un poblet de 8.000 habitants que fa quatre dies ningú no sabia situar al mapa no es pot entendre tampoc sense observar la manera de treballar dels periodistes. Actuem amb mimetisme, i sovint la por de no estar al dia ens fa fer el que veiem fer a l’altre, sense criteri propi. A més, tots sabem que els mitjans de comunicació es retroalimenten els uns als altres i es copien entre ells. El context de la Diada i la tensió permanent entre els tres socis del Tripartit afegeix tensió a l’espectacle mediàtic.

Recapitulant, que en un poblet s’hi faci una consulta sobre la independència amb la campanya en contra dels mitjans de la caverna, que un jutge exfalagista hi autorizi el mateix dia una manifestació de la ultradreta ultramuntana i que els polítics hi fiquin tots cullerada en benefici propi (tant d’aquí com d’allà i tant a favor com en contra, no oblidem que hi ha eleccions d’aquí a un any i la campanya ja ha començat: si no, a què obeeix la pressa de Carretero i de Laporta de moure fitxa i postular-se com la nova candidatura independentista?), doncs... tot això ben sacsejat i servit a un públic àvid d’emocions... té el seu morbo. I si tots els mitjans d’aquí n’estan pendents, és comprensible que els col•laboradors de mitjans tan prestigiosos com The New York Times o Le Monde trobin que la història té suc.

Mentrestant, després dels nostres minuts (dies) de glòria i d’haver deixat la nostra petita petjada en la història (si més no immediata) del país, els arenyencs anem recuperant de mica en mica l’anonimat a què estem habituats i amb ell els maldecaps de la nostra vida quotidiana: les obres de la Riera, el nyap de la bassa de recaptació, la falta d’una nova biblioteca, un nou pavelló sense accessos...

Algunes imatges de la consulta d'Arenys de Munt

Ambient de festa

Actuació de relk

Molta expectació mediàtica

Les paperetes

Els mossos protegint els feixistes

L'alcalde, estrella mediàtica

Els temors de la dreta nord-americana

Els sectors més radicals de la dreta nord-americana han acusat Obama de voler “socialitzar” el sistema de salut dels Estats Units a través del seu pla de reforma sanitària. El pla que Obama ha defensat al Congrés pretén que, al costat de les companyies privades, els nord-americans puguin optar per un sistema públic assequible, de qualitat i fiable. Aquesta competència entre sector públic i privat hauria d'incentivar la qualitat i uns preus ajustats. Això no ha de perjudicar, diu, els que ja tenen cobertura mèdica i ha de beneficiar els qui no en tenen. També diu que ho pensa pagar gràcies a l’estalvi que comportarà una millor gestió de l’actual xarxa assistencial per als més desafavorits (Medicaid) i per a la gent gran (Medicare). Veurem si se’n surt.

El que a mi em xoca és que ara aquest socialisme d’Obama inspiri tanta por en aquests republicans més dretans i en canvi cap d’ells no digués ni mu quan al final de la seva presidència, el govern de George Bush va aprovar un pla de 700.000 milions de dòlars de diner públic per salvar de la fallida els grans bancs i altres companyies financeres dels Estats Units.

Però és clar, en el fons tenen raó: destinar diner públic a la salut de les persones és socialisme, mentre que dedicar-lo a salvar el sistema econòmic de mercat, no.