dimecres, 23 de setembre de 2009

Epíleg sobre la consulta

He rellegit el post anterior sobre la ressaca generada per la consulta sobiranista d’Arenys i veig que poso molt l’accent a minimitzar el resultat sorgit de les urnes. Cert. Això no vol dir, però, que no reconegui la importància que ha tingut el procés ni que tregui mèrit als seus impulsors, tot i no compartir la seva retòrica.

Si el procés ha estat un èxit ha estat perquè per primera vegada s’ha fet obertament una consulta sobre la independència i no ha passat res. De manera democràtica i dialogant, els ciutadans hem de poder parlar de tot, debatre-ho tot i expressar-nos lliurement sobre qualsevol qüestió. S’ha demostrat que els impulsos prohibitoris del Govern espanyol no són la via. No es pot anar en contra de conèixer l’opinió de les persones. Un triomf, doncs, per la llibertat d’expressió.

També s’ha tornat a posar de manifest que a l’Estat espanyol existeix un tema pendent que tres dècades de democràcia no han aconseguit solucionar. A Catalunya hi ha una insatisfacció gairebé permanent amb els diferents governs d’Espanya, unes èpoques més estesa i aguditzada, d’altres més mitigada o limitada a nuclis més minoritaris, però hi continua sent 34 anys després de la mort de Franco. És per això que alguns diuen que aquesta consulta del dia 13 de setembre pot ser l’inici d’un moviment que canviï aquesta anomalia, que no és només per motius identitaris o culturals. El malestar del català emprenyat (amb permís d’Enric Juliana) és polític i econòmic. Més o menys això venia a dir Salvador Cardús a La Vanguardia.

Una altra conseqüència de la consulta és que l’independentisme pacífic i dialogant s’ha “normalitzat”. Bona o dolenta, acceptada per molts o per una minoria, s’ha fet palès que aquesta opció política és present a la societat, per més que cogui en alguns despatxos, de Madrid o Barcelona. Que tingui futur o no hauria de dependre només de la voluntat de tots els catalans sense exclusió, expressada per vies cíviques i democràtiques. Una idea semblant a aquesta apareix en l’acurada anàlisi de Josep Ramoneda a El País.

Finalment, un altre apunt: el més important de la consulta és que, deixant de banda una minoria sectària i apologètica de la violència que per mi s’autoexclou de tot el procés (a la façana del PSC d’Arenys hi va figurar per unes hores la trista pintada “Feixistes! Gora ETA”), la consulta va ser una expressió festiva, democràtica, pacífica i cívica sobre un tema que no ens ha de fer por debatre: el futur de Catalunya. No hi veig, com tem Joseba Arregi a El Periódico, cap risc d’exclusió ni cap perill per a la convivència.