La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.

Variable

El Servei Català de Trànsit ha rebut un premi per haver implantat, el gener d’aquest any, el sistema de limitació de velocitat variable a l’autopista del Garraf i a l’autovia de Castelldefels. En concret, ha rebut el premi al millor projecte europeu sobre gestió del trànsit en el marc del fòrum anual del projecte Easy way, celebrat a Viena. El projecte Easy Way està coordinat per la Direcció General de Transports i Energia de la UE i té per objectiu fomentar els sistemes intel•ligents de transport.

Alguns mitjans de Catalunya se n’han fet ressò, però d’altres han ignorat la notícia. Un dels que no n’ha publicat ni una ratlla en la seva versió impresa és La Vanguardia. ¿Com és que un diari que va dedicar pàgines i pàgines contra aquest tema atiant-hi en contra l’opinió pública de manera indissimulada i adduint que només es feia per voluntat recaptadora, ara es limiti a reproduir únicament el teletip d’EFE i només en la seva versió digital?

Estem davant una prova més que algunes empreses de comunicació a vegades es mouen per interessos que en realitat estan allunyats dels dels ciutadans i que obeeixen sobretot a les seves dèries o fòbies polítiques. ¿Reconeixerà La Vanguardia que el sistema de velocitat variable és intel•ligent (ho diu la UE) i que redueix accidents, contaminació i congestions? Quan a la seva edició del dia 16 de gener informava de la posada en marxa d’aquest sistema, publicava un destacat en què deia “Los primeros afectados de la C-31 i la C-32 ven ante todo un fin recaudatorio en la medida”. Atenció al terme utilitzat, que no és gens innocent: afectados, com si fossin víctimes d'una malaltia o patissin l’efecte d’una mesura nociva o perversa... Doncs bé, sembla que ara la UE premia aquesta mesura perquè, pel que s’ha vist, és molt beneficiosa pels, segons La Vanguardia, afectats.

Les portades de l’AVUI

L’edició de paper de l'AVUI del 18 de novembre no publica res a la portada sobre l’alliberament del pesquer Alakrana. No podem titllar el diari d’incoherent: he revisat les portades de tot el mes de novembre i ni un sol dia aquest tema ha aparegut a portada, ni quan a tres dels mariners els van amenaçar de mort. Per tant, sembla assenyat que tampoc hi aparegui el dia 18, ni el 19.

El que em desconcerta és el criteri que ha portat els directors de l’AVUI a decidir els temes de la portada del 18. M’imagino que deuen considerar que la crisi de l’Alakrana i el seu desenllaç no interessen als seus lectors, malgrat el seu vessant humà pel que comporta de patiment de les famílies; malgrat el vessant polític pel que comporta de greu enfrontament entre el Govern espanyol i l’oposició; malgrat el seu vessant internacional pel que comporta d’agreujament de la situació al golf d’Aden i a tota la costa somali; o malgrat el seu vessant econòmic pel risc que comporta la pirateria per a les empreses que transporten les seves mercaderies per aquella zona amenaçada pels corsaris.

És respectable que els dirigents de l’AVUI considerin que als seus lectors no els interessa aquest tema, o que els interessa menys que altres qüestions més properes al seu àmbit de difusió, que és el territori de parla catalana o Països Catalans. D’acord; potser per això destaquen a portada aquests temes: el creixent malestar amb el Constitucional per la sentència sobre l’Estatut; el cas Millet; l’oposició de la Generalitat als acomiadaments a les caixes fusionades; l’aval europeu al corredor ferroviari del Mediterrani; les picabaralles internes al Barça; i... una enquesta del Financial Times sobre 19 titulars d’Economia de la UE que deixa en molt mal lloc, el 16è, la ministra Elena Salgado. No havíem quedat que els referents de l’AVUI eren allò que afectava directament els habitants dels Països Catalans? Bé, la gestió de l’economia del Govern espanyol sí que ens afecta, però destacar la mala imatge a Europa de la vicepresidenta potser respon a altres interessos. I, per cert, interessa als lectors de l’AVUI una entrevista a Kristen Stewart, la bufona protagonista de “Luna nueva”? Ella sí que es mereix portada i foto, a diferència dels mariners de l’Alakrana.

Presos preventius

Llegeixo gairebé amb indignació el panegíric de Prenafeta i Alavedra que publica l’AVUI. El text de Salvador Sostres es dedica a exposar la pena que passen els dos presos i les seves famílies. No és gens sorprenent que Sostres faci pública la seva defensa dels dos polítics de CDC ara en presó preventiva. Ha publicat que són amics seus i que creu que la seva detenció obeeix a l’avenç de l’independentisme i al fet que “són dos patriotes, dos soldats”. Bé, respecto les seves opinions encara que no les comparteixo. Tampoc tinc res a dir sobre el fet que faci servir els seus articles d’opinió com a plataforma per exposar les seves fílies i les seves fòbies personals o per fer campanya de les seves causes particulars; cadascú actua d’acord amb els seus paràmetres ètics.

Ara bé, que el diari AVUI publiqui a les pàgines d’informació dedicades al cas Pretòria una informació tan esbiaixada sí que em sembla una falta de respecte als seus lectors. Res adverteix que aquell text exposa l’opinió de Sostres, sinó que se’ns presenta com una informació més relacionada amb el cas. Davant d’això, em pregunto: quins criteris han seguit els responsables de la redacció per accedir a publicar un text com el referit? El fet que Sostres sigui amic de Prenafeta i Alavedra no l’hauria de desautoritzar per publicar el que publica? En un mitjà seriós crec que se li exigiria fer objecció de consciència. O bé no li encarregarien a ell un reportatge que vol explicar el trasbals que significa per a les famílies Prenafeta i Alavedra el fet que aquests estiguin a la presó. El mateix fa, amb molt més distanciament, moderació i honestedat Sergio Heredia l’endemà a La Vanguardia al text titulat “La cama no está hecha”.

Però el més greu és que el text podria passar perfectament el filtre de la deontologia professional: pocs adjectius, poques afirmacions de traç gruixut on l’autor exposi clarament la seva posició. És purament descriptiu, podríem argüir. El problema, no obstant això, no és en el que es diu, sinó en el que es vol dir i en allò que no es diu. I si no, ¿quan ha publicat l’AVUI una pàgina sencera explicant el penós règim de vida dels presos preventius? Jo no ho recordo.

Si Prenafeta i Alavedra són innocents, quan el jutge determini la seva innocència es veurà restaurada la seva honorabilitat. Però mentrestant, sembla obvi que el règim de presó al qual estan sotmesos ha de ser el mateix que el de qualsevol altre dels més de 16.000 presos preventius que hi ha a tot Espanya. I si aquest règim és indigne, aleshores canviem-lo; però per a tots. Quan s'ha queixat en Sostres del tracte que reben els presos preventius a Espanya?

La negritud i la blancor dels nord-americans

Diu La Vanguardia que entre els nord-americans ha augmentat la febre per conèixer els seus orígens genealògics. La causa semblen les recents publicacions a la premsa que revelen que Michelle Obama és descendent d’una esclava. Tot i que sembla bastant obvi que tots els nord-americans negres d'almenys quarta o cinquena generació tenen en els seus ancestres algun esclau, potser aquest interès inusitat ve del fet que la informació publicada pel The New York Times el 7 d’octubre posa noms i cognoms als avis, besavis i rebesavis de la primera dama i descobreix que té ancestres blancs. Segons les recerques de la genealogista Megan Smolenyak, a mitjan segle XIX una nena esclava de 15 anys anomenada Melvinia va ser violada pel seu amo-propietari i d’aquell acte forçat en va néixer el rebesavi de l’esposa de l’actual president. Per alguns és una mostra més de la grandesa de la nació nord-americana: en cinc generacions s’ha passat de la misèria i la marginació dels camps de Carolina del Sud a l’esplendor dels jardins de la Casa Blanca.
Ara bé, com es reflecteix en el debat suscitat en els mitjans dels Estats Units, l'interès de molts nord-americans per conèixer els seus orígens genealògics també pot deure’s a la necessitat de saber si són en realitat totalment blancs o totalment negres: així com Michelle Obama, de qui ningú té dubtes que és negra, té arrels blanques, potser molts dels blancs del sud del país, de qui ningú dubtaria que són blancs-blancs, tenen en realitat arrels negres.
Aquest és un debat ben interessant que ja l’any 2000 va apuntar Philip Roth en un altre dels seus llibres magistrals, La marca de l’home (The human stain), portat al cinema per Robert Benton el 2003 amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman. La marca de l’home és una denúncia implacable de la hipocresia dels sectors més conservadors i falsaments moralitzants de la societat nord-americana. Potser aquesta febre servirà perquè aquells amb prejudicis s’adonin de la barreja de races que corre pel seu ADN i de la inutilitat de pretendre exhibir cap mena de pedigrí.

Nou llibre sobre l’horror de Txetxènia

L’autor de la novel•la Les benignes, Jonathan Littell, publicarà a començaments de l’any que ve un llibre sobre el que passa a la república russa caucàsica de Txetxènia. De moment EPS, el suplement dominical d’El País, en publica un extracte, amb fotografies de Thomas Dworzak. Pel que s’hi diu, sembla un llibre en la línia de les excel•lents i arriscades obres d’Anna Politkóvskaia. Littell explica el que passa actualment a Txetxènia, i si bé diu que hi ha hagut una lleu millora, denuncia que no s’han acabat les desaparicions, els assassinats, les violacions ni les mutilacions. Com a mostra del que ens explicarà Littell, només aquesta sentència: “Per a Kadírov [el prorrús president txetxè], el dret de pegar o matar dones i nenes s’ha convertit en un argument per animar els exiliats txetxens d’Occident a tornar al seu país”.
Per cert, el text de Littell ja preveia que el president txetxè, Ramzan Kadírov, guanyaria la querella per difamació que havia presentat contra Oleg Orlov, president de l’organització Memorial, perquè aquest l'havia acusat de ser al darrere de l’assassinat de la periodista Natàlia Estemirova. La van segrestar el 15 de juliol a Grozny i dos dies després van trobar el seu cadàver amb dos trets al cap i al pit, al costat d'una autopista d'Inguixètia. Efectivament, el passat dia 6 d'octubre Kadírov va guanyar la querella, com informava el The New York Times. La celeritat amb què ara s'ha fet justícia contrasta amb el fet que des del juliol no hi ha hagut ni una detenció dels presumptes assassins d'Estemirova. I quan ja fa tres anys de la brutal mort d'Anna Politkóvskaia, ningú encara no s'ha enfrontat a cap càrrec per aquell assassinat.

Epíleg sobre la consulta

He rellegit el post anterior sobre la ressaca generada per la consulta sobiranista d’Arenys i veig que poso molt l’accent a minimitzar el resultat sorgit de les urnes. Cert. Això no vol dir, però, que no reconegui la importància que ha tingut el procés ni que tregui mèrit als seus impulsors, tot i no compartir la seva retòrica.

Si el procés ha estat un èxit ha estat perquè per primera vegada s’ha fet obertament una consulta sobre la independència i no ha passat res. De manera democràtica i dialogant, els ciutadans hem de poder parlar de tot, debatre-ho tot i expressar-nos lliurement sobre qualsevol qüestió. S’ha demostrat que els impulsos prohibitoris del Govern espanyol no són la via. No es pot anar en contra de conèixer l’opinió de les persones. Un triomf, doncs, per la llibertat d’expressió.

També s’ha tornat a posar de manifest que a l’Estat espanyol existeix un tema pendent que tres dècades de democràcia no han aconseguit solucionar. A Catalunya hi ha una insatisfacció gairebé permanent amb els diferents governs d’Espanya, unes èpoques més estesa i aguditzada, d’altres més mitigada o limitada a nuclis més minoritaris, però hi continua sent 34 anys després de la mort de Franco. És per això que alguns diuen que aquesta consulta del dia 13 de setembre pot ser l’inici d’un moviment que canviï aquesta anomalia, que no és només per motius identitaris o culturals. El malestar del català emprenyat (amb permís d’Enric Juliana) és polític i econòmic. Més o menys això venia a dir Salvador Cardús a La Vanguardia.

Una altra conseqüència de la consulta és que l’independentisme pacífic i dialogant s’ha “normalitzat”. Bona o dolenta, acceptada per molts o per una minoria, s’ha fet palès que aquesta opció política és present a la societat, per més que cogui en alguns despatxos, de Madrid o Barcelona. Que tingui futur o no hauria de dependre només de la voluntat de tots els catalans sense exclusió, expressada per vies cíviques i democràtiques. Una idea semblant a aquesta apareix en l’acurada anàlisi de Josep Ramoneda a El País.

Finalment, un altre apunt: el més important de la consulta és que, deixant de banda una minoria sectària i apologètica de la violència que per mi s’autoexclou de tot el procés (a la façana del PSC d’Arenys hi va figurar per unes hores la trista pintada “Feixistes! Gora ETA”), la consulta va ser una expressió festiva, democràtica, pacífica i cívica sobre un tema que no ens ha de fer por debatre: el futur de Catalunya. No hi veig, com tem Joseba Arregi a El Periódico, cap risc d’exclusió ni cap perill per a la convivència.