La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.

Variable

El Servei Català de Trànsit ha rebut un premi per haver implantat, el gener d’aquest any, el sistema de limitació de velocitat variable a l’autopista del Garraf i a l’autovia de Castelldefels. En concret, ha rebut el premi al millor projecte europeu sobre gestió del trànsit en el marc del fòrum anual del projecte Easy way, celebrat a Viena. El projecte Easy Way està coordinat per la Direcció General de Transports i Energia de la UE i té per objectiu fomentar els sistemes intel•ligents de transport.

Alguns mitjans de Catalunya se n’han fet ressò, però d’altres han ignorat la notícia. Un dels que no n’ha publicat ni una ratlla en la seva versió impresa és La Vanguardia. ¿Com és que un diari que va dedicar pàgines i pàgines contra aquest tema atiant-hi en contra l’opinió pública de manera indissimulada i adduint que només es feia per voluntat recaptadora, ara es limiti a reproduir únicament el teletip d’EFE i només en la seva versió digital?

Estem davant una prova més que algunes empreses de comunicació a vegades es mouen per interessos que en realitat estan allunyats dels dels ciutadans i que obeeixen sobretot a les seves dèries o fòbies polítiques. ¿Reconeixerà La Vanguardia que el sistema de velocitat variable és intel•ligent (ho diu la UE) i que redueix accidents, contaminació i congestions? Quan a la seva edició del dia 16 de gener informava de la posada en marxa d’aquest sistema, publicava un destacat en què deia “Los primeros afectados de la C-31 i la C-32 ven ante todo un fin recaudatorio en la medida”. Atenció al terme utilitzat, que no és gens innocent: afectados, com si fossin víctimes d'una malaltia o patissin l’efecte d’una mesura nociva o perversa... Doncs bé, sembla que ara la UE premia aquesta mesura perquè, pel que s’ha vist, és molt beneficiosa pels, segons La Vanguardia, afectats.

Les portades de l’AVUI

L’edició de paper de l'AVUI del 18 de novembre no publica res a la portada sobre l’alliberament del pesquer Alakrana. No podem titllar el diari d’incoherent: he revisat les portades de tot el mes de novembre i ni un sol dia aquest tema ha aparegut a portada, ni quan a tres dels mariners els van amenaçar de mort. Per tant, sembla assenyat que tampoc hi aparegui el dia 18, ni el 19.

El que em desconcerta és el criteri que ha portat els directors de l’AVUI a decidir els temes de la portada del 18. M’imagino que deuen considerar que la crisi de l’Alakrana i el seu desenllaç no interessen als seus lectors, malgrat el seu vessant humà pel que comporta de patiment de les famílies; malgrat el vessant polític pel que comporta de greu enfrontament entre el Govern espanyol i l’oposició; malgrat el seu vessant internacional pel que comporta d’agreujament de la situació al golf d’Aden i a tota la costa somali; o malgrat el seu vessant econòmic pel risc que comporta la pirateria per a les empreses que transporten les seves mercaderies per aquella zona amenaçada pels corsaris.

És respectable que els dirigents de l’AVUI considerin que als seus lectors no els interessa aquest tema, o que els interessa menys que altres qüestions més properes al seu àmbit de difusió, que és el territori de parla catalana o Països Catalans. D’acord; potser per això destaquen a portada aquests temes: el creixent malestar amb el Constitucional per la sentència sobre l’Estatut; el cas Millet; l’oposició de la Generalitat als acomiadaments a les caixes fusionades; l’aval europeu al corredor ferroviari del Mediterrani; les picabaralles internes al Barça; i... una enquesta del Financial Times sobre 19 titulars d’Economia de la UE que deixa en molt mal lloc, el 16è, la ministra Elena Salgado. No havíem quedat que els referents de l’AVUI eren allò que afectava directament els habitants dels Països Catalans? Bé, la gestió de l’economia del Govern espanyol sí que ens afecta, però destacar la mala imatge a Europa de la vicepresidenta potser respon a altres interessos. I, per cert, interessa als lectors de l’AVUI una entrevista a Kristen Stewart, la bufona protagonista de “Luna nueva”? Ella sí que es mereix portada i foto, a diferència dels mariners de l’Alakrana.

Presos preventius

Llegeixo gairebé amb indignació el panegíric de Prenafeta i Alavedra que publica l’AVUI. El text de Salvador Sostres es dedica a exposar la pena que passen els dos presos i les seves famílies. No és gens sorprenent que Sostres faci pública la seva defensa dels dos polítics de CDC ara en presó preventiva. Ha publicat que són amics seus i que creu que la seva detenció obeeix a l’avenç de l’independentisme i al fet que “són dos patriotes, dos soldats”. Bé, respecto les seves opinions encara que no les comparteixo. Tampoc tinc res a dir sobre el fet que faci servir els seus articles d’opinió com a plataforma per exposar les seves fílies i les seves fòbies personals o per fer campanya de les seves causes particulars; cadascú actua d’acord amb els seus paràmetres ètics.

Ara bé, que el diari AVUI publiqui a les pàgines d’informació dedicades al cas Pretòria una informació tan esbiaixada sí que em sembla una falta de respecte als seus lectors. Res adverteix que aquell text exposa l’opinió de Sostres, sinó que se’ns presenta com una informació més relacionada amb el cas. Davant d’això, em pregunto: quins criteris han seguit els responsables de la redacció per accedir a publicar un text com el referit? El fet que Sostres sigui amic de Prenafeta i Alavedra no l’hauria de desautoritzar per publicar el que publica? En un mitjà seriós crec que se li exigiria fer objecció de consciència. O bé no li encarregarien a ell un reportatge que vol explicar el trasbals que significa per a les famílies Prenafeta i Alavedra el fet que aquests estiguin a la presó. El mateix fa, amb molt més distanciament, moderació i honestedat Sergio Heredia l’endemà a La Vanguardia al text titulat “La cama no está hecha”.

Però el més greu és que el text podria passar perfectament el filtre de la deontologia professional: pocs adjectius, poques afirmacions de traç gruixut on l’autor exposi clarament la seva posició. És purament descriptiu, podríem argüir. El problema, no obstant això, no és en el que es diu, sinó en el que es vol dir i en allò que no es diu. I si no, ¿quan ha publicat l’AVUI una pàgina sencera explicant el penós règim de vida dels presos preventius? Jo no ho recordo.

Si Prenafeta i Alavedra són innocents, quan el jutge determini la seva innocència es veurà restaurada la seva honorabilitat. Però mentrestant, sembla obvi que el règim de presó al qual estan sotmesos ha de ser el mateix que el de qualsevol altre dels més de 16.000 presos preventius que hi ha a tot Espanya. I si aquest règim és indigne, aleshores canviem-lo; però per a tots. Quan s'ha queixat en Sostres del tracte que reben els presos preventius a Espanya?