Carta a Barack Obama

Senyor Obama,

Vaig ser un dels molts ciutadans del planeta que es va alegrar de la seva elecció com a president dels Estats Units. Després de la nefasta gestió del seu predecessor, arribava a la Casa Blanca un home que prometia una renovació de la política, encarnava la il•lusió i les ganes de canvi d’una societat cansada de demagògia i hipocresia, aplegava al seu voltant l’esperança de les generacions més joves i rescabalava d’una gran injustícia la població negra del seu país.

Potser les aspiracions dels seus seguidors era massa elevades i no estaven a l’abast d’una persona que al capdavall ha de governar una nació que porta més de mig segle sent la primera potència mundial i amb interessos a tots els racons de la terra. Per tant, sabíem que no estaria a l’alçada del que s’esperava i que caldria fer concessions, tocar de peus a terra i assumir que no es podria arribar a tot el que s’havia promès ni al que s’esperava de vostè. D’això ja n’érem conscients.

També sóc dels que vaig trobar com a mínim precipitat que el comitè noruec li donés el premi Nobel de la Pau quan portava només uns mesos al càrrec. No crec que se’l mereixés, però en aquells moments es va dir que era un premi preventiu, que li donaven pel que s’havia proposat fer i no tant pel que havia fet. En el seu discurs d’acceptació va dir que les guerres eren inevitables i que a vegades l’ús de la força és l’únic recurs per aconseguir la pau: I, solemnement, va afegir: “Crec que els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Les filtracions penjades a la xarxa per Wikileaks revelen el que ja se sospitava, que a l’Iraq el comportament d’alguns dels seus militars no va ser exemplar. El grau d’atrocitats patides per la població civil a mans d’alguns dels seus soldats revela que l’actitud d’aquests està molt lluny de ser un referent, un estendard en la conducta a adoptar en la guerra. Com vostè deia a Oslo, la seva nació es perd quan no respecta aquells ideals per als quals suposadament lluita.

Per tant, ara té una oportunitat de demostrar que es mereixia el premi que va anar a recollir. Accepti el suggeriment de l’ONU i ordeni una investigació interna per depurar les responsabilitats que calgui i eradicar de l’exèrcit els autors de les irregularitats denunciades. Si ho fa, a més de recuperar credibilitat i dignitat per a vostè, ajudarà a prestigiar el guardó de l’institut noruec. Si no, ostentarà de manera fraudulenta el premi i serà còmplice del descrèdit que en el seu dia li van donar receptors de la talla de Henry Kissinger o Menahem Beguin.

Atentament,

Obama i els impostos

L’embranzida que està tenint la ultradreta nord-americana gràcies al fenomen político-mediàtic dels Tea Parties farà que els demòcrates perdin una o molt probablement totes dues cambres del Congrés el pròxim 2 de novembre. El Tea Party ha aconseguit que bona part de la població vegi Barack Obama com un president massa intervencionista, que cedeix excessiu protagonisme a l’Estat i que limita la llibertat individual característica de l’essència de la nació nord-americana; li han arribat a dir que no és americà, que és musulmà i fins i tot marxista.

No és estrany, doncs, que sota un president tan keynesià, que representaria el paradigma de la voracitat amb què el fisc es tira a la butxaca dels contribuents, hagin augmentat els impostos. Això és el que pensa bona part dels nord-americans. Però aquesta impressió és falsa. No tan sols no han pujat sinó que han baixat. Ho revela el The New York Times, que diu que els nord-americans no han notat la rebaixa fiscal que hi ha hagut en aquests primers dos anys de mandat d’Obama: és una rebaixa inclosa en el paquet d’estímul de l’economia de més de 700.000 milions de dòlars que es va aprovar a començaments de 2009, amb Obama tot just acabat d’arribar a la Casa Blanca. I consisteix en una reducció de les retencions als salaris, amb l’objectiu d’animar al consum de la població. Però el cert és que un sondeig de CBS News i el The New York Times fet el setembre demostra que un terç creu que Obama ha apujat els impostos i la meitat que no els ha tocat; només un 8 per cent percep que els ha abaixat, que és el que ha passat en realitat.

Si no s’ha notat ha estat per diversos factors, diu el Times: l’augment de les primes de les assegurances, la disminució de l’activitat econòmica en molts sectors i l’augment d’alguns dels impostos estatals, no federals.

És la retòrica ferotge de la ultradreta el que sembla deixar pòsit en la població: el que se li ha criticat visceralment a Obama ha estat la seva proposta –s’ha deixat pendent per després de les eleccions– de modificar la reducció aprovada el 2001 pel seu predecessor, que abaixava els impostos a tots els nord-americans i que és vigent fins al 31 de desembre. Ara Obama proposa mantenir aquella reducció fiscal per a tothom excepte per a les parelles que cobrin a l’any més de 250.000 dòlars (180.000 euros) o els individus que superin els 200.000 (144.000 euros). I aquests són... un dos per cent de la població.

El recurs a les vaques sagrades: Clinton

Bill Clinton també va patir una derrota a les eleccions al Congrés que es van fer a la meitat del seu primer mandat. Dos anys després de reconquerir la Casa Blanca, els demòcrates van veure el novembre de 1994 com rebien un sever correctiu a les urnes en les legislatives midterm: van perdre la majoria al Senat que havien recuperat el 1986, a la meitat del segon mandat de Reagan, i van perdre també la majoria a la Cambra de Representants que havien tingut pràcticament de manera ininterrompuda des de 1932, quan es va despertar el tsunami Roosevelt que durant uns anys va arrasar tant a la Casa Blanca com al Capitoli (coincidint amb la primera reelecció de Roosevelt, el 1936, tres anys després d’aplicar el New Deal, els demòcrates van obtenir 75 dels 96 escons que hi havia llavors al Senat i 333 del 435 representants a la Cambra, unes xifres mai igualades).


La majoria d’analistes treuen ferro a una derrota a la meitat del mandat d’un president. Una característica intrínseca del sistema nord-americà és l’equilibri de poders, i sol passar sovint que ocupa la Casa Blanca un president que té al Congrés una majoria del partit contrari. Bush pare va governar quatre anys amb majories demòcrates a totes dues cambres.

Per tant, els demòcrates ja tenen assumit que el dia 2 perdran almenys la cambra de Representants. Tot i això, un resultat massa negatiu donaria als republicans el que els nord-americans en diuen momentum, aquesta embranzida propiciada pel fet d’encadenar un èxit rere un altre que trasllada a l’opinió pública –amb l’ajuda de l’atenció permanent dels mitjans de comunicació (sobretot la televisió) en una societat hipermediatitzada o hipertelevisada– la impressió que l’avenç és constant i imparable.

Per tot això els demòcrates han de reaccionar. I han de desplegar una vasta i ambiciosa ofensiva retòrica per convèncer el nord-americà mitjà del moderat avenç econòmic aconseguit aquests primers dos anys: als EUA hi ha un lleu creixement econòmic, però no es tradueix en una disminució de l’atur, que es manté en el 10 %, una xifra molt elevada per al país. Per això els ciutadans no perceben que se surti de la crisi. Descartats, per tant, els rèdits que hauria pogut donar una ràpida recuperació econòmica – per inexistent–, els demòcrates han recorregut, entre altres coses, al carisma de Bill Clinton i l’han llançat a fer campanya. El marit de l’actual secretària d’Estat és el president que en abandonar la Casa Blanca tenia l’índex més alt d’aprovació des de Truman, el 66 %. Malgrat la campanya de la ultradreta desencadenada amb l’afer Lewinsky (es va escapar de l’impeachment pels pèls), la població va saber veure en Clinton un president que va deixar el poder amb superàvit i amb un augment substancial de la riquesa i sense desencadenar cap guerra externa que el fes impopular als ulls de tot el món; al contrari: els analistes del conflicte del Pròxim Orient, per exemple, citen sovint els acords de Taba, aconseguits al final del seu mandat, com la vegada que s’ha estat més a prop d’arribar a la pau entre israelians i palestins, i encara es cita aquells acords com un referent per a una possible pau a la zona.

La Xina i els EUA, el nou G-2

La Xina comença a ocupar de manera progressiva i sense grans escarafalls el paper que sembla que li té reservada la Història: el de primera superpotència planetària. Té un poder creixent en tots els àmbits i una influència cada cop més estesa arreu del món, procés que per cert coincideix amb la pèrdua accelerada de protagonisme de la Unió Europea. Alguns ja han parlat del G-2.

En seria una primera prova el resultat de la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic. Al final, els Estats Units de Barack Obama van acordar amb la Xina un acord de mínims –al qual van afegir-hi Brasil, l’Índia i Sud-àfrica– que va evitar un fracàs encara més estrepitós a la capital danesa; la UE i el seu flamant nou president van restar en una discreta segona fila.

En el terreny econòmic, mentre el món s’ha escarrassat per fer front a la crisi, el creixement de la Xina s’ha mesurat el 2009 amb percentatges de dos dígits. De fet, des del 2003 l’augment del PIB ha estat cada any superior al 10 per cent (el 2008 va ser del 9 per cent, però el 2007 va ser del 13 per cent!). La seva expansió els darrers anys ha estat imparable, tant a Amèrica Llatina com a l’Àfrica, on han firmat sucosos contractes sense fer cap fàstic a dictadures, dèspotes o violadors dels drets humans més elementals (de fet, ningú, començant per la mateixa Clinton, tampoc no demana comptes a la Xina en aquest àmbit...). La inversió xinesa arriba fins i tot a països tan inestables com l’Afganistan, on un consorci estatal ha obtingut la concessió dels jaciments de coure d’Aynak per als pròxims 25 anys.

Mentrestant, Pequín respon a l’oferta de mà estesa d’Obama amb el desdeny de qui se sap que està a l’alçada –o més amunt– del rival. No té cap mirament a l’hora de censurar Google i trenca abruptament els seus contactes militars amb els EUA per la venda d’armes a Taiwan; rebutja la proposta nord-americana d’imposar sancions més dures a l’Iran; i no dubta a advertir de les greus conseqüències que pot tenir que Obama rebi el Dalai Lama quan aquest visiti Washington a finals de febrer.

Davant aquesta actitud, els EUA responen amb cautela, no fan cap gran escàndol. De fet, no són tan llunyanes les paraules de Hillary Clinton quan en el seu primer viatge a la Xina va dir, el febrer de l’any passat, que el tema dels drets humans no havia d’interferir en reptes com la crisi econòmica, el canvi climàtic o la seguretat. El respecte que imposa Xina als Estats Units es deu en part al fet que és la seva principal creditora. Té gairebé 800.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units. I mira de persuadir-la que obri els seus mercats als productes nord-americans.

Mentrestant, es constata cada dia el paper de comparsa que ha de fer Europa en aquest escenari al costat dels dos protagonistes. La distància amb els EUA s’aprofundeix: el menyspreu de Copenhaguen venia precedit per l’absència d’Obama a Berlín en el vintè aniversari de la caiguda del mur; després hi ha hagut el malestar per l’oposició europea als escàners corporals i a la transferència de dades dels passatgers per augmentar la seguretat als vols; i el colofó ha estat la negativa d’Obama a participar en la cimera amb la UE dels 24 i 25 de maig, la primera a què no assisteix l’ocupant de la Casa Blanca en els últims anys.

Podria semblar que tornem al món bipolar de la guerra freda, amb dues superpotències enfrontades, una comunista i l’altra democràtica. La diferència és que ara totes dues són capitalistes, però lluiten pel mateix, ampliar la seva influència política però sobretot la seva quota de mercat.

La negritud i la blancor dels nord-americans

Diu La Vanguardia que entre els nord-americans ha augmentat la febre per conèixer els seus orígens genealògics. La causa semblen les recents publicacions a la premsa que revelen que Michelle Obama és descendent d’una esclava. Tot i que sembla bastant obvi que tots els nord-americans negres d'almenys quarta o cinquena generació tenen en els seus ancestres algun esclau, potser aquest interès inusitat ve del fet que la informació publicada pel The New York Times el 7 d’octubre posa noms i cognoms als avis, besavis i rebesavis de la primera dama i descobreix que té ancestres blancs. Segons les recerques de la genealogista Megan Smolenyak, a mitjan segle XIX una nena esclava de 15 anys anomenada Melvinia va ser violada pel seu amo-propietari i d’aquell acte forçat en va néixer el rebesavi de l’esposa de l’actual president. Per alguns és una mostra més de la grandesa de la nació nord-americana: en cinc generacions s’ha passat de la misèria i la marginació dels camps de Carolina del Sud a l’esplendor dels jardins de la Casa Blanca.
Ara bé, com es reflecteix en el debat suscitat en els mitjans dels Estats Units, l'interès de molts nord-americans per conèixer els seus orígens genealògics també pot deure’s a la necessitat de saber si són en realitat totalment blancs o totalment negres: així com Michelle Obama, de qui ningú té dubtes que és negra, té arrels blanques, potser molts dels blancs del sud del país, de qui ningú dubtaria que són blancs-blancs, tenen en realitat arrels negres.
Aquest és un debat ben interessant que ja l’any 2000 va apuntar Philip Roth en un altre dels seus llibres magistrals, La marca de l’home (The human stain), portat al cinema per Robert Benton el 2003 amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman. La marca de l’home és una denúncia implacable de la hipocresia dels sectors més conservadors i falsaments moralitzants de la societat nord-americana. Potser aquesta febre servirà perquè aquells amb prejudicis s’adonin de la barreja de races que corre pel seu ADN i de la inutilitat de pretendre exhibir cap mena de pedigrí.

Els temors de la dreta nord-americana

Els sectors més radicals de la dreta nord-americana han acusat Obama de voler “socialitzar” el sistema de salut dels Estats Units a través del seu pla de reforma sanitària. El pla que Obama ha defensat al Congrés pretén que, al costat de les companyies privades, els nord-americans puguin optar per un sistema públic assequible, de qualitat i fiable. Aquesta competència entre sector públic i privat hauria d'incentivar la qualitat i uns preus ajustats. Això no ha de perjudicar, diu, els que ja tenen cobertura mèdica i ha de beneficiar els qui no en tenen. També diu que ho pensa pagar gràcies a l’estalvi que comportarà una millor gestió de l’actual xarxa assistencial per als més desafavorits (Medicaid) i per a la gent gran (Medicare). Veurem si se’n surt.

El que a mi em xoca és que ara aquest socialisme d’Obama inspiri tanta por en aquests republicans més dretans i en canvi cap d’ells no digués ni mu quan al final de la seva presidència, el govern de George Bush va aprovar un pla de 700.000 milions de dòlars de diner públic per salvar de la fallida els grans bancs i altres companyies financeres dels Estats Units.

Però és clar, en el fons tenen raó: destinar diner públic a la salut de les persones és socialisme, mentre que dedicar-lo a salvar el sistema econòmic de mercat, no.

Afganistan, la guerra d’Obama

Per si encara en quedava algun dubte, les últimes informacions demostren que les eleccions del passat 20 d’agost a l’Afganistan només han servit per constatar la corrupció i la poca fiabilitat d’un règim com el de Hamid Karzai. Obama ha deixat molt clar que la “seva” guerra és la de l’Afganistan, no la de l’Iraq, ja que és allí on hi ha els veritables terroristes. Ara un dels seus principals reptes és persuadir l’opinió nord-americana que per evitar el risc de nous atemptats cal vèncer Al Qaida i els talibans que li donen suport. I per fer això li cal no sols mantenir sinó ampliar els prop de 68.000 soldats que hi ha desplaçats a l’Afganistan i que cada vegada més són víctima dels talibans: l’agost van morir 45 soldats dels EUA, xifra que va convertir aquest mes en el més mortífer per als nord-americans en els vuit anys que fa que són al país; fins ara aquest trist rècord el tenia el juliol d’aquest mateix any, cosa que confirma una tendència creixent.

La presència de tropes nord-americanes a l’Afganistan només serà sostenible si compta amb el suport d’un govern afganès estret aliat dels Estats Units. I ¿com justifica ara Obama la seva aliança amb un president sorgit d’unes eleccions tan descaradament fraudulentes? El New York Times revela com es van comptar milers de vots per Karzai procedents de col•legis electorals que ni tan sols van arribar a obrir les urnes. Diplomàtics occidentals informen que fins a 800 centres de votació d’aquests que no van rebre cap vot van aportar centenars i fins milers de vots per al president. Les mateixes fonts occidentals diuen que en centenars d’altres centres que sí que van obrir es van inflar en milers els nombres de vots recollits a favor de Karzai.

A aquestes males notícies s’hi ha d’afegir el malestar (la indignació) que provoquen les freqüents matances de civils innocents, com la del passat dia 4 de setembre a Kunduz. Per això des d’Europa ja comença a parlar-se d’una possible afganització del conflicte, possibilitat que xoca de ple amb les pretensions d’Obama d’ampliar el nombre de tropes. A això s’hi afegeix la divisió que hi ha dintre del mateix equip d’Obama: mentre que el seu enviat especial, Richard Holbrooke, defensa l’augment de soldats, el vicepresident, Joe Biden, voldria posar l’èmfasi en l’estabilització del Pakistan, país sense la col•laboració del qual és impensable una sortida del conflicte. El suport secret que des de sempre han proporcionat els serveis secrets pakistanesos (Inter-Services Intelligence, ISI) als talibans i la falta d’efectivitat (o de voluntat) a l’hora de combatre aquests grups instal•lats a les zones tribals de l’oest del país són els dos principals dèficit del règim pakistanès en la lluita contra el terrorisme. I encara un problema afegit: el conreu d’opi, principal font d’ingressos dels talibans però als beneficis del qual no renuncia tampoc el règim de Karzai.

Per tant, Obama té mala peça al teler a l’Afganistan. Totes aquestes circumstàncies corroboren el que des de fa anys diuen els que coneixen el país: a l’Afganistan mai no hi ha perviscut una estructura pròpia de l’Estat modern europeu. Mai no hi ha hagut una estructura administrativa organitzada a partir d’una institució central que, de dalt a baix, arribés a afectar la vida dels ciutadans. No hi ha hagut un govern a Kabul que hagi bastit un edifici administratiu a través del qual transferir l'efecte de les seves decisions de manera que repercutissin en la vida diària dels afganesos. Aquests no s’han identificat amb els qui governaven a la capital, sinó que sempre han tingut com a referent la seva tribu i la seva ètnia. El poder real l’han tingut els caps tribals. Per això Karzai, encara que hagués sortit d’unes eleccions netes, només hauria tingut legitimitat a l’estranger. El seu poder damunt els afganesos continuarà sent escàs.

Obama a Chicago 041108

Vídeo i text a la pàgina del The New York Times:
Clica aquí