La Xina i els EUA, el nou G-2

La Xina comença a ocupar de manera progressiva i sense grans escarafalls el paper que sembla que li té reservada la Història: el de primera superpotència planetària. Té un poder creixent en tots els àmbits i una influència cada cop més estesa arreu del món, procés que per cert coincideix amb la pèrdua accelerada de protagonisme de la Unió Europea. Alguns ja han parlat del G-2.

En seria una primera prova el resultat de la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic. Al final, els Estats Units de Barack Obama van acordar amb la Xina un acord de mínims –al qual van afegir-hi Brasil, l’Índia i Sud-àfrica– que va evitar un fracàs encara més estrepitós a la capital danesa; la UE i el seu flamant nou president van restar en una discreta segona fila.

En el terreny econòmic, mentre el món s’ha escarrassat per fer front a la crisi, el creixement de la Xina s’ha mesurat el 2009 amb percentatges de dos dígits. De fet, des del 2003 l’augment del PIB ha estat cada any superior al 10 per cent (el 2008 va ser del 9 per cent, però el 2007 va ser del 13 per cent!). La seva expansió els darrers anys ha estat imparable, tant a Amèrica Llatina com a l’Àfrica, on han firmat sucosos contractes sense fer cap fàstic a dictadures, dèspotes o violadors dels drets humans més elementals (de fet, ningú, començant per la mateixa Clinton, tampoc no demana comptes a la Xina en aquest àmbit...). La inversió xinesa arriba fins i tot a països tan inestables com l’Afganistan, on un consorci estatal ha obtingut la concessió dels jaciments de coure d’Aynak per als pròxims 25 anys.

Mentrestant, Pequín respon a l’oferta de mà estesa d’Obama amb el desdeny de qui se sap que està a l’alçada –o més amunt– del rival. No té cap mirament a l’hora de censurar Google i trenca abruptament els seus contactes militars amb els EUA per la venda d’armes a Taiwan; rebutja la proposta nord-americana d’imposar sancions més dures a l’Iran; i no dubta a advertir de les greus conseqüències que pot tenir que Obama rebi el Dalai Lama quan aquest visiti Washington a finals de febrer.

Davant aquesta actitud, els EUA responen amb cautela, no fan cap gran escàndol. De fet, no són tan llunyanes les paraules de Hillary Clinton quan en el seu primer viatge a la Xina va dir, el febrer de l’any passat, que el tema dels drets humans no havia d’interferir en reptes com la crisi econòmica, el canvi climàtic o la seguretat. El respecte que imposa Xina als Estats Units es deu en part al fet que és la seva principal creditora. Té gairebé 800.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units. I mira de persuadir-la que obri els seus mercats als productes nord-americans.

Mentrestant, es constata cada dia el paper de comparsa que ha de fer Europa en aquest escenari al costat dels dos protagonistes. La distància amb els EUA s’aprofundeix: el menyspreu de Copenhaguen venia precedit per l’absència d’Obama a Berlín en el vintè aniversari de la caiguda del mur; després hi ha hagut el malestar per l’oposició europea als escàners corporals i a la transferència de dades dels passatgers per augmentar la seguretat als vols; i el colofó ha estat la negativa d’Obama a participar en la cimera amb la UE dels 24 i 25 de maig, la primera a què no assisteix l’ocupant de la Casa Blanca en els últims anys.

Podria semblar que tornem al món bipolar de la guerra freda, amb dues superpotències enfrontades, una comunista i l’altra democràtica. La diferència és que ara totes dues són capitalistes, però lluiten pel mateix, ampliar la seva influència política però sobretot la seva quota de mercat.

Afganistan, la guerra d’Obama

Per si encara en quedava algun dubte, les últimes informacions demostren que les eleccions del passat 20 d’agost a l’Afganistan només han servit per constatar la corrupció i la poca fiabilitat d’un règim com el de Hamid Karzai. Obama ha deixat molt clar que la “seva” guerra és la de l’Afganistan, no la de l’Iraq, ja que és allí on hi ha els veritables terroristes. Ara un dels seus principals reptes és persuadir l’opinió nord-americana que per evitar el risc de nous atemptats cal vèncer Al Qaida i els talibans que li donen suport. I per fer això li cal no sols mantenir sinó ampliar els prop de 68.000 soldats que hi ha desplaçats a l’Afganistan i que cada vegada més són víctima dels talibans: l’agost van morir 45 soldats dels EUA, xifra que va convertir aquest mes en el més mortífer per als nord-americans en els vuit anys que fa que són al país; fins ara aquest trist rècord el tenia el juliol d’aquest mateix any, cosa que confirma una tendència creixent.

La presència de tropes nord-americanes a l’Afganistan només serà sostenible si compta amb el suport d’un govern afganès estret aliat dels Estats Units. I ¿com justifica ara Obama la seva aliança amb un president sorgit d’unes eleccions tan descaradament fraudulentes? El New York Times revela com es van comptar milers de vots per Karzai procedents de col•legis electorals que ni tan sols van arribar a obrir les urnes. Diplomàtics occidentals informen que fins a 800 centres de votació d’aquests que no van rebre cap vot van aportar centenars i fins milers de vots per al president. Les mateixes fonts occidentals diuen que en centenars d’altres centres que sí que van obrir es van inflar en milers els nombres de vots recollits a favor de Karzai.

A aquestes males notícies s’hi ha d’afegir el malestar (la indignació) que provoquen les freqüents matances de civils innocents, com la del passat dia 4 de setembre a Kunduz. Per això des d’Europa ja comença a parlar-se d’una possible afganització del conflicte, possibilitat que xoca de ple amb les pretensions d’Obama d’ampliar el nombre de tropes. A això s’hi afegeix la divisió que hi ha dintre del mateix equip d’Obama: mentre que el seu enviat especial, Richard Holbrooke, defensa l’augment de soldats, el vicepresident, Joe Biden, voldria posar l’èmfasi en l’estabilització del Pakistan, país sense la col•laboració del qual és impensable una sortida del conflicte. El suport secret que des de sempre han proporcionat els serveis secrets pakistanesos (Inter-Services Intelligence, ISI) als talibans i la falta d’efectivitat (o de voluntat) a l’hora de combatre aquests grups instal•lats a les zones tribals de l’oest del país són els dos principals dèficit del règim pakistanès en la lluita contra el terrorisme. I encara un problema afegit: el conreu d’opi, principal font d’ingressos dels talibans però als beneficis del qual no renuncia tampoc el règim de Karzai.

Per tant, Obama té mala peça al teler a l’Afganistan. Totes aquestes circumstàncies corroboren el que des de fa anys diuen els que coneixen el país: a l’Afganistan mai no hi ha perviscut una estructura pròpia de l’Estat modern europeu. Mai no hi ha hagut una estructura administrativa organitzada a partir d’una institució central que, de dalt a baix, arribés a afectar la vida dels ciutadans. No hi ha hagut un govern a Kabul que hagi bastit un edifici administratiu a través del qual transferir l'efecte de les seves decisions de manera que repercutissin en la vida diària dels afganesos. Aquests no s’han identificat amb els qui governaven a la capital, sinó que sempre han tingut com a referent la seva tribu i la seva ètnia. El poder real l’han tingut els caps tribals. Per això Karzai, encara que hagués sortit d’unes eleccions netes, només hauria tingut legitimitat a l’estranger. El seu poder damunt els afganesos continuarà sent escàs.