Falta voluntat per resoldre els problemes de l’educació

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha exposat en una entrevista a La Vanguardia els seus plans de govern. Amb algunes propostes hi estic d’acord (suprimir la setmana blanca, estimular l’esforç, reduir la càrrega curricular) però amb d’altres no (es planteja suprimir la sisena hora i mantenir la jornada intensiva). De totes maneres, tant en ella com en tots els responsables polítics (de Catalunya i de l’Estat) hi trobo a faltar valentia per fer front a dos dels que per mi són els principals problemes reals de l’ensenyament.

Un és que ningú no té valor per admetre que la reforma imposada per la LOGSE el 1990 que fa obligatòria l’estada a l’escola fins als 16 anys ha estat un rotund fracàs. Amb l’anterior sistema, els nens i nenes rebien a l’escola primària una educació que tenia en el mestre-tutor la figura principal: fins a la tendra edat dels 14 anys eren tractats com a escolars, de manera molt pròxima i individualitzada pel seu educador, que els coneixia personalment, en feia un seguiment proper i, potser d’una manera paternalista, cuidava els dispersos i posava a ratlla els díscols. Els que a partir de llavors volien estudiar anaven a l’institut amb 14 anys complerts, i allà feien secundària sota un règim molt més propi dels adults, que els exigia més responsabilitat. Qui no volia assumir-la, no hi estava obligat i passava al món laboral o als estudis professionals.

Amb la LOGSE, a una edat tan immadura com als 12 anys s’envia obligatòriament els nens a l’institut, on reben un tracte per al qual no estan preparats: la figura paternalista del mestre-tutor protector ha desaparegut i s’ha canviat per multitud d’especialistes gairebé anònims que fan només un parell de classes a la setmana per impartir uns coneixements i se’n van. Ni tan sols el tutor coneix els seus estudiants mínimament, ja que en molts casos passa molt poques hores amb ells. En aquest entorn tan adult, sense el tracte pròxim del mestre, els que no volen estudiar no poden rebre l’atenció personalitzada que necessiten però tampoc tenen l’opció d’abandonar els estudis, ja que se’ls obliga a esperar als 16 anys per arribar a l’edat mínima per deixar la secundària: i aquesta espera és una tortura per a ells, per als seus companys i per als professors.

L’altre problema de fons és estructural, encara més difícil de canviar, i és el fet que la carrera professional de l’ensenyament públic es basi essencialment en un règim de funcionariat: la majoria de docents del nostre país són grans professionals que demostren dia rere dia la seva entrega, la seva voluntat de sacrifici i la gran qualitat del seu treball. Però el sistema basat en el funcionariat també dificulta molt (de fet, impossibilita) que aquells pocs casos no ja d’incompetència demostrada sinó de negligència flagrant no es puguin eradicar. Si un docent no la fa molt grossa és impossible obrir-li expedient. I els escassos elements que incompleixen sistemàticament les seves obligacions estan malmeten l’excel•lent feina que fan els altres, que són majoria. Crec que els mateixos professionals haurien de ser els primers a voler extirpar del col•lectiu aquests elements que el desprestigien.

Penso que si es poguessin solucionar aquests dues xacres tindríem un sistema d’ensenyament molt millor, tot i que els seus resultats, malgrat aquestes dificultats (i d’altres que aquí no esmento), són prou dignes, com acaba de demostrar l’últim informe Pisa. A més, segur que s’avançaria en un dels objectius manifestats per la nova consellera: “aixecar la moral i la confiança dels docents catalans”.

Foto: El Mundo

La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.

Variable

El Servei Català de Trànsit ha rebut un premi per haver implantat, el gener d’aquest any, el sistema de limitació de velocitat variable a l’autopista del Garraf i a l’autovia de Castelldefels. En concret, ha rebut el premi al millor projecte europeu sobre gestió del trànsit en el marc del fòrum anual del projecte Easy way, celebrat a Viena. El projecte Easy Way està coordinat per la Direcció General de Transports i Energia de la UE i té per objectiu fomentar els sistemes intel•ligents de transport.

Alguns mitjans de Catalunya se n’han fet ressò, però d’altres han ignorat la notícia. Un dels que no n’ha publicat ni una ratlla en la seva versió impresa és La Vanguardia. ¿Com és que un diari que va dedicar pàgines i pàgines contra aquest tema atiant-hi en contra l’opinió pública de manera indissimulada i adduint que només es feia per voluntat recaptadora, ara es limiti a reproduir únicament el teletip d’EFE i només en la seva versió digital?

Estem davant una prova més que algunes empreses de comunicació a vegades es mouen per interessos que en realitat estan allunyats dels dels ciutadans i que obeeixen sobretot a les seves dèries o fòbies polítiques. ¿Reconeixerà La Vanguardia que el sistema de velocitat variable és intel•ligent (ho diu la UE) i que redueix accidents, contaminació i congestions? Quan a la seva edició del dia 16 de gener informava de la posada en marxa d’aquest sistema, publicava un destacat en què deia “Los primeros afectados de la C-31 i la C-32 ven ante todo un fin recaudatorio en la medida”. Atenció al terme utilitzat, que no és gens innocent: afectados, com si fossin víctimes d'una malaltia o patissin l’efecte d’una mesura nociva o perversa... Doncs bé, sembla que ara la UE premia aquesta mesura perquè, pel que s’ha vist, és molt beneficiosa pels, segons La Vanguardia, afectats.