dimecres, 16 de setembre del 2009

Algunes idees des de la ressaca per la consulta d’Arenys

D'entrada, el resultat no em sembla tan positiu com han pretès els organitzadors.
Un 41 per cent de participació em sembla poc tenint en compte que podia votar tothom a partir dels 16 anys. I el que em sembla autoenganyar-se és l’eufòria mostrada pel 98 per cent dels vots a favor del sí. És evident que qui no estava a favor de la consulta ni a favor de la independència no va anar a votar. Em sembla, doncs, que el 59 per cent que no es va acostar el Centre Moral van dir que no amb la seva abstenció.

Tampoc penso que el sí sigui significatiu del sentir real de molts dels qui van votar ni que aquell vot es tradueixi en una clara voluntat sobiranista. És innegable l’èxit mediàtic i polític de la iniciativa, que és el que buscaven els organitzadors: l’extensió del fenomen a altres municipis (Berga, el primer), és la prova d’aquest èxit. Un èxit, però, atribuïble, com ja s’ha dit, a altres factors.

El més determinant va ser l’oposició que va despertar el procés, tant per part del Govern espanyol com de la Falange. Que aquest partit s’hi volgués manifestar en contra el mateix dia de la consulta i davant del local on s’havia de fer, va donar ales al sí. I que el Govern espanyol s’hi mostrés tan maldestrament contrari fins a l’extrem de designar un exfalangista com a advocat de l’Estat per dirimir el conflicte jurídic amb l’Ajuntament, encara va acabar de convèncer els indecisos. Que finalment s'autoritzés la manifestació va acabar de reblar el clau.

Un altre factor que ha alterat el que havia de ser una simple recollida de mostres de suport però en forma de paperetes i urnes ha estat el gran ressò mediàtic que ha tingut la iniciativa, que ha sorprès els qui ens dediquem a aquests afers de la comunicació.
És cert que l’atenció mediàtica suscitada pel tema és símptoma d’una anomalia latent a l’ordenament de l’Estat espanyol (el famós encaix o falta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya). Si el PSOE no hagués defenestrat Maragall i les seves tesis federalitzants; si el finançament fos equivalent al concert basc; si no hi haguessin recursos al Constitucional contra l’Estatut (que ja va ser cepillado per Guerra); si des d’Intereconomia, El Mundo, La Razon, la COPE o esRadio (el nou aparell demagopropagandístic de Jiménez Losantos) no es difongués un discurs anticatalà tan visceral... si no s'haguessin donat totes aquestes circumstàncies, potser la consulta no hauria aixecat tanta expectació ni hauria donat aquests resultats. Existeix un malestar de fons en gran part de la societat catalana per aquesta falta d'encaix amb Espanya, i la consulta d'Arenys de Munt n'és un símptoma.

Tanmateix, la desmesurada atenció que els mitjans han dedicat a una simple enquesta sense caràcter vinculant ni valor jurídic en un poblet de 8.000 habitants que fa quatre dies ningú no sabia situar al mapa no es pot entendre tampoc sense observar la manera de treballar dels periodistes. Actuem amb mimetisme, i sovint la por de no estar al dia ens fa fer el que veiem fer a l’altre, sense criteri propi. A més, tots sabem que els mitjans de comunicació es retroalimenten els uns als altres i es copien entre ells. El context de la Diada i la tensió permanent entre els tres socis del Tripartit afegeix tensió a l’espectacle mediàtic.

Recapitulant, que en un poblet s’hi faci una consulta sobre la independència amb la campanya en contra dels mitjans de la caverna, que un jutge exfalagista hi autorizi el mateix dia una manifestació de la ultradreta ultramuntana i que els polítics hi fiquin tots cullerada en benefici propi (tant d’aquí com d’allà i tant a favor com en contra, no oblidem que hi ha eleccions d’aquí a un any i la campanya ja ha començat: si no, a què obeeix la pressa de Carretero i de Laporta de moure fitxa i postular-se com la nova candidatura independentista?), doncs... tot això ben sacsejat i servit a un públic àvid d’emocions... té el seu morbo. I si tots els mitjans d’aquí n’estan pendents, és comprensible que els col•laboradors de mitjans tan prestigiosos com The New York Times o Le Monde trobin que la història té suc.

Mentrestant, després dels nostres minuts (dies) de glòria i d’haver deixat la nostra petita petjada en la història (si més no immediata) del país, els arenyencs anem recuperant de mica en mica l’anonimat a què estem habituats i amb ell els maldecaps de la nostra vida quotidiana: les obres de la Riera, el nyap de la bassa de recaptació, la falta d’una nova biblioteca, un nou pavelló sense accessos...

2 comentaris:

Noves Finestres 2011 M1A ha dit...

Un excel·lent comentari, Pere. Un dels millors que he llegit sobre la consulta, es nota que vius a Arenys de Munt

Rosa ha dit...

completament d'acord Pere amb l'article i gràcies per enrecordar-te de la biblioteca
rosa