La Xina i els EUA, el nou G-2

La Xina comença a ocupar de manera progressiva i sense grans escarafalls el paper que sembla que li té reservada la Història: el de primera superpotència planetària. Té un poder creixent en tots els àmbits i una influència cada cop més estesa arreu del món, procés que per cert coincideix amb la pèrdua accelerada de protagonisme de la Unió Europea. Alguns ja han parlat del G-2.

En seria una primera prova el resultat de la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic. Al final, els Estats Units de Barack Obama van acordar amb la Xina un acord de mínims –al qual van afegir-hi Brasil, l’Índia i Sud-àfrica– que va evitar un fracàs encara més estrepitós a la capital danesa; la UE i el seu flamant nou president van restar en una discreta segona fila.

En el terreny econòmic, mentre el món s’ha escarrassat per fer front a la crisi, el creixement de la Xina s’ha mesurat el 2009 amb percentatges de dos dígits. De fet, des del 2003 l’augment del PIB ha estat cada any superior al 10 per cent (el 2008 va ser del 9 per cent, però el 2007 va ser del 13 per cent!). La seva expansió els darrers anys ha estat imparable, tant a Amèrica Llatina com a l’Àfrica, on han firmat sucosos contractes sense fer cap fàstic a dictadures, dèspotes o violadors dels drets humans més elementals (de fet, ningú, començant per la mateixa Clinton, tampoc no demana comptes a la Xina en aquest àmbit...). La inversió xinesa arriba fins i tot a països tan inestables com l’Afganistan, on un consorci estatal ha obtingut la concessió dels jaciments de coure d’Aynak per als pròxims 25 anys.

Mentrestant, Pequín respon a l’oferta de mà estesa d’Obama amb el desdeny de qui se sap que està a l’alçada –o més amunt– del rival. No té cap mirament a l’hora de censurar Google i trenca abruptament els seus contactes militars amb els EUA per la venda d’armes a Taiwan; rebutja la proposta nord-americana d’imposar sancions més dures a l’Iran; i no dubta a advertir de les greus conseqüències que pot tenir que Obama rebi el Dalai Lama quan aquest visiti Washington a finals de febrer.

Davant aquesta actitud, els EUA responen amb cautela, no fan cap gran escàndol. De fet, no són tan llunyanes les paraules de Hillary Clinton quan en el seu primer viatge a la Xina va dir, el febrer de l’any passat, que el tema dels drets humans no havia d’interferir en reptes com la crisi econòmica, el canvi climàtic o la seguretat. El respecte que imposa Xina als Estats Units es deu en part al fet que és la seva principal creditora. Té gairebé 800.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units. I mira de persuadir-la que obri els seus mercats als productes nord-americans.

Mentrestant, es constata cada dia el paper de comparsa que ha de fer Europa en aquest escenari al costat dels dos protagonistes. La distància amb els EUA s’aprofundeix: el menyspreu de Copenhaguen venia precedit per l’absència d’Obama a Berlín en el vintè aniversari de la caiguda del mur; després hi ha hagut el malestar per l’oposició europea als escàners corporals i a la transferència de dades dels passatgers per augmentar la seguretat als vols; i el colofó ha estat la negativa d’Obama a participar en la cimera amb la UE dels 24 i 25 de maig, la primera a què no assisteix l’ocupant de la Casa Blanca en els últims anys.

Podria semblar que tornem al món bipolar de la guerra freda, amb dues superpotències enfrontades, una comunista i l’altra democràtica. La diferència és que ara totes dues són capitalistes, però lluiten pel mateix, ampliar la seva influència política però sobretot la seva quota de mercat.