diumenge, 9 de gener del 2011

Falta voluntat per resoldre els problemes de l’educació

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha exposat en una entrevista a La Vanguardia els seus plans de govern. Amb algunes propostes hi estic d’acord (suprimir la setmana blanca, estimular l’esforç, reduir la càrrega curricular) però amb d’altres no (es planteja suprimir la sisena hora i mantenir la jornada intensiva). De totes maneres, tant en ella com en tots els responsables polítics (de Catalunya i de l’Estat) hi trobo a faltar valentia per fer front a dos dels que per mi són els principals problemes reals de l’ensenyament.

Un és que ningú no té valor per admetre que la reforma imposada per la LOGSE el 1990 que fa obligatòria l’estada a l’escola fins als 16 anys ha estat un rotund fracàs. Amb l’anterior sistema, els nens i nenes rebien a l’escola primària una educació que tenia en el mestre-tutor la figura principal: fins a la tendra edat dels 14 anys eren tractats com a escolars, de manera molt pròxima i individualitzada pel seu educador, que els coneixia personalment, en feia un seguiment proper i, potser d’una manera paternalista, cuidava els dispersos i posava a ratlla els díscols. Els que a partir de llavors volien estudiar anaven a l’institut amb 14 anys complerts, i allà feien secundària sota un règim molt més propi dels adults, que els exigia més responsabilitat. Qui no volia assumir-la, no hi estava obligat i passava al món laboral o als estudis professionals.

Amb la LOGSE, a una edat tan immadura com als 12 anys s’envia obligatòriament els nens a l’institut, on reben un tracte per al qual no estan preparats: la figura paternalista del mestre-tutor protector ha desaparegut i s’ha canviat per multitud d’especialistes gairebé anònims que fan només un parell de classes a la setmana per impartir uns coneixements i se’n van. Ni tan sols el tutor coneix els seus estudiants mínimament, ja que en molts casos passa molt poques hores amb ells. En aquest entorn tan adult, sense el tracte pròxim del mestre, els que no volen estudiar no poden rebre l’atenció personalitzada que necessiten però tampoc tenen l’opció d’abandonar els estudis, ja que se’ls obliga a esperar als 16 anys per arribar a l’edat mínima per deixar la secundària: i aquesta espera és una tortura per a ells, per als seus companys i per als professors.

L’altre problema de fons és estructural, encara més difícil de canviar, i és el fet que la carrera professional de l’ensenyament públic es basi essencialment en un règim de funcionariat: la majoria de docents del nostre país són grans professionals que demostren dia rere dia la seva entrega, la seva voluntat de sacrifici i la gran qualitat del seu treball. Però el sistema basat en el funcionariat també dificulta molt (de fet, impossibilita) que aquells pocs casos no ja d’incompetència demostrada sinó de negligència flagrant no es puguin eradicar. Si un docent no la fa molt grossa és impossible obrir-li expedient. I els escassos elements que incompleixen sistemàticament les seves obligacions estan malmeten l’excel•lent feina que fan els altres, que són majoria. Crec que els mateixos professionals haurien de ser els primers a voler extirpar del col•lectiu aquests elements que el desprestigien.

Penso que si es poguessin solucionar aquests dues xacres tindríem un sistema d’ensenyament molt millor, tot i que els seus resultats, malgrat aquestes dificultats (i d’altres que aquí no esmento), són prou dignes, com acaba de demostrar l’últim informe Pisa. A més, segur que s’avançaria en un dels objectius manifestats per la nova consellera: “aixecar la moral i la confiança dels docents catalans”.

Foto: El Mundo