Per si encara en quedava algun dubte, les últimes informacions demostren que les eleccions del passat 20 d’agost a l’Afganistan només han servit per constatar la corrupció i la poca fiabilitat d’un règim com el de Hamid Karzai. Obama ha deixat molt clar que la “seva” guerra és la de l’Afganistan, no la de l’Iraq, ja que és allí on hi ha els veritables terroristes. Ara un dels seus principals reptes és persuadir l’opinió nord-americana que per evitar el risc de nous atemptats cal vèncer Al Qaida i els talibans que li donen suport. I per fer això li cal no sols mantenir sinó ampliar els prop de 68.000 soldats que hi ha desplaçats a l’Afganistan i que
cada vegada més són víctima dels talibans: l’agost van morir 45 soldats dels EUA, xifra que va convertir aquest mes en el més mortífer per als nord-americans en els vuit anys que fa que són al país; fins ara aquest trist rècord el tenia el juliol d’aquest mateix any, cosa que confirma una tendència creixent.
La presència de tropes nord-americanes a l’Afganistan només serà sostenible si compta amb el suport d’un govern afganès estret aliat dels Estats Units. I ¿com justifica ara Obama la seva aliança amb un president sorgit d’unes eleccions tan descaradament fraudulentes?
El New York Times revela com es van comptar milers de vots per Karzai procedents de col•legis electorals que ni tan sols van arribar a obrir les urnes. Diplomàtics occidentals informen que fins a 800 centres de votació d’aquests que no van rebre cap vot van aportar centenars i fins milers de vots per al president. Les mateixes fonts occidentals diuen que en centenars d’altres centres que sí que van obrir es van inflar en milers els nombres de vots recollits a favor de Karzai.
A aquestes males notícies s’hi ha d’afegir el malestar (la indignació) que provoquen les freqüents matances de civils innocents, com la del passat dia 4 de setembre a Kunduz. Per això
des d’Europa ja comença a parlar-se d’una possible afganització del conflicte, possibilitat que xoca de ple amb les pretensions d’Obama d’ampliar el nombre de tropes. A això s’hi afegeix la divisió que hi ha dintre del mateix equip d’Obama: mentre que el seu enviat especial, Richard Holbrooke, defensa l’augment de soldats, el vicepresident, Joe Biden, voldria posar l’èmfasi en l’estabilització del Pakistan, país sense la col•laboració del qual és impensable una sortida del conflicte. El suport secret que des de sempre han proporcionat els serveis secrets pakistanesos (Inter-Services Intelligence, ISI) als talibans i la falta d’efectivitat (o de voluntat) a l’hora de combatre aquests grups instal•lats a les zones tribals de l’oest del país són els dos principals dèficit del règim pakistanès en la lluita contra el terrorisme. I encara un problema afegit: el conreu d’opi, principal font d’ingressos dels talibans però als beneficis del qual no renuncia tampoc el règim de Karzai.
Per tant, Obama té mala peça al teler a l’Afganistan. Totes aquestes circumstàncies corroboren el que des de fa anys diuen els que coneixen el país: a l’Afganistan mai no hi ha perviscut una estructura pròpia de l’Estat modern europeu. Mai no hi ha hagut una estructura administrativa organitzada a partir d’una institució central que, de dalt a baix, arribés a afectar la vida dels ciutadans. No hi ha hagut un govern a Kabul que hagi bastit un edifici administratiu a través del qual transferir l'efecte de les seves decisions de manera que repercutissin en la vida diària dels afganesos. Aquests no s’han identificat amb els qui governaven a la capital, sinó que sempre han tingut com a referent la seva tribu i la seva ètnia. El poder real l’han tingut els caps tribals. Per això Karzai, encara que hagués sortit d’unes eleccions netes, només hauria tingut legitimitat a l’estranger. El seu poder damunt els afganesos continuarà sent escàs.
