Falta voluntat per resoldre els problemes de l’educació

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha exposat en una entrevista a La Vanguardia els seus plans de govern. Amb algunes propostes hi estic d’acord (suprimir la setmana blanca, estimular l’esforç, reduir la càrrega curricular) però amb d’altres no (es planteja suprimir la sisena hora i mantenir la jornada intensiva). De totes maneres, tant en ella com en tots els responsables polítics (de Catalunya i de l’Estat) hi trobo a faltar valentia per fer front a dos dels que per mi són els principals problemes reals de l’ensenyament.

Un és que ningú no té valor per admetre que la reforma imposada per la LOGSE el 1990 que fa obligatòria l’estada a l’escola fins als 16 anys ha estat un rotund fracàs. Amb l’anterior sistema, els nens i nenes rebien a l’escola primària una educació que tenia en el mestre-tutor la figura principal: fins a la tendra edat dels 14 anys eren tractats com a escolars, de manera molt pròxima i individualitzada pel seu educador, que els coneixia personalment, en feia un seguiment proper i, potser d’una manera paternalista, cuidava els dispersos i posava a ratlla els díscols. Els que a partir de llavors volien estudiar anaven a l’institut amb 14 anys complerts, i allà feien secundària sota un règim molt més propi dels adults, que els exigia més responsabilitat. Qui no volia assumir-la, no hi estava obligat i passava al món laboral o als estudis professionals.

Amb la LOGSE, a una edat tan immadura com als 12 anys s’envia obligatòriament els nens a l’institut, on reben un tracte per al qual no estan preparats: la figura paternalista del mestre-tutor protector ha desaparegut i s’ha canviat per multitud d’especialistes gairebé anònims que fan només un parell de classes a la setmana per impartir uns coneixements i se’n van. Ni tan sols el tutor coneix els seus estudiants mínimament, ja que en molts casos passa molt poques hores amb ells. En aquest entorn tan adult, sense el tracte pròxim del mestre, els que no volen estudiar no poden rebre l’atenció personalitzada que necessiten però tampoc tenen l’opció d’abandonar els estudis, ja que se’ls obliga a esperar als 16 anys per arribar a l’edat mínima per deixar la secundària: i aquesta espera és una tortura per a ells, per als seus companys i per als professors.

L’altre problema de fons és estructural, encara més difícil de canviar, i és el fet que la carrera professional de l’ensenyament públic es basi essencialment en un règim de funcionariat: la majoria de docents del nostre país són grans professionals que demostren dia rere dia la seva entrega, la seva voluntat de sacrifici i la gran qualitat del seu treball. Però el sistema basat en el funcionariat també dificulta molt (de fet, impossibilita) que aquells pocs casos no ja d’incompetència demostrada sinó de negligència flagrant no es puguin eradicar. Si un docent no la fa molt grossa és impossible obrir-li expedient. I els escassos elements que incompleixen sistemàticament les seves obligacions estan malmeten l’excel•lent feina que fan els altres, que són majoria. Crec que els mateixos professionals haurien de ser els primers a voler extirpar del col•lectiu aquests elements que el desprestigien.

Penso que si es poguessin solucionar aquests dues xacres tindríem un sistema d’ensenyament molt millor, tot i que els seus resultats, malgrat aquestes dificultats (i d’altres que aquí no esmento), són prou dignes, com acaba de demostrar l’últim informe Pisa. A més, segur que s’avançaria en un dels objectius manifestats per la nova consellera: “aixecar la moral i la confiança dels docents catalans”.

Foto: El Mundo

Ara, a l'ARA!

Des de diumenge passat, dia 28 de novembre, faig un blog al diari Ara. A partir d'ara, tots els posts sobre temes d'actualitat internacional els publicaré allà. Us hi espero!

La importància (o la desgràcia) de dir-se Murkowski a Alaska

A les eleccions de dimarts passat als Estats Units, els demòcrates van passar de 59 a 53 senadors, en perden sis, que els guanyen els republicans, que passaran de 41 a 47. Però això passarà quan acabi el recompte de l’escó que falta per decidir a Alaska, un procés que pot anar per llarg:

A la pàtria de Sarah Palin s’estan barallant el candidat republicà oficial que va guanyar les primàries del partit (amb ampli suport del tea party, que jugava a casa) i la senadora també republicana que actualment ocupa l’escó i que voldria quedar-s’hi. El tercer en discòrdia, l’aspirant demòcrata, no té cap opció.

L’origen d’aquesta batalla fratricida està en el fet que l’actual senadora, Lisa Murkowski, no va acabar de pair prou bé la seva derrota a les primàries republicanes i va decidir presentar-se a última hora a les eleccions, acollint-se a l’opció que es diu votació write-in, per competir amb el seu col•lega de partit, Joe Miller. L’opció del vot write-in o manuscrit és la dels candidats (generalment independents) que no s’han presentat a temps o no compleixen els requisits perquè apareguin els seus noms impresos a les paperetes. Durant la campanya apel•len directament als electors que escriguin el seu nom a mà en la casella de les butlletes habilitada per a aquesta funció.

Els resultats de dimarts són claríssims: poc més de 81.000 vots per Miller i més de 92.500 vots manuscrits, que se suposa que la immensa majoria són per a Murkowski. Ara bé, aquests vots s’han de repassar un per un, cosa que va començar el dimecres dia 10. Però en aquest procés es dóna la particularitat, explica el blog del Times The Caucus, que l’equip de Miller està impugnant tots els vots que no tenen correctament escrit el cognom Murkowski, amb la vana esperança que podrà invalidar-ne prou com per assegurar-se la victòria. Així, en la primera jornada de recompte van fer peticions tan rocambolesques com demanar que no es consideressin vàlides paperetes amb noms com Murkoski, Murkowsky o Murckowsky. Ara bé, la situació va ratllar el paroxisme quan els advocats del candidat oficial volien impugnar fins i tot (cosa que no van aconseguir) les paperetes on hi havia el nom i el cognom de la senadora impecablement invertits, Murkowski, Lisa, en comptes de Lisa Murkowski.

Les autoritats electorals diuen que cal considerar vàlids tots els vots on es mostri clarament quina és la voluntat del votant. En canvi l’equip de Miller diu que no, que només es poden acceptar aquells que estiguin escrits correctament, lletra per lletra. I els de Miller pensen dur el cas als tribunals i tot.

La penúltima mostra de cinisme de George W. Bush

Acaben d’aparèixer als Estats Units (casualment exactament una setmana després de l’èxit dels republicans a les eleccions parcials) les memòries del 43è president, George Walker Bush. Es titulen Decision points i són un repàs dels moments crucials de la seva vida i el seu mandat.

El més sorprenent és la ceguesa que continua mostrant el que va ser considerat un dels pitjors presidents que han passat mai per la Casa Blanca: dues guerres devastadores i inútils, un dèficit astronòmic i la pitjor crisi econòmica des del crack del 29. Ha perdut l’oportunitat de mostrar un intent de reconciliar-se amb un passat indigne i, com a president retirat, de revisar les seves decisions i admetre que va cometre alguns errors de càlcul o reconèixer un excés de confiança en un equip que el deuria assessorar malament.

Bush hauria pogut passar a la història com un home víctima de les circumstàncies excepcionals provocades per un fet excepcional com l’11-S (per cert, en els índexs d’aprovació de Gallup, cal fer notar una circumstància distorsionadora: després dels atemptats, l’acceptació de Bush arribava al 90 %, la més alta que hi ha hagut mai a la història dels EUA; però a la banda baixa, és el president que té els pitjors resultats dels últims 50 anys després de Nixon). En comptes, d’això, en comptes d’intentar redimir els seus errors, Bush es reitera en la seva obcecació i diu coses com que “fer fora Saddam del poder va ser una decisió correcta; (...) tot i les dificultats posteriors, Amèrica és més segura sense un dictador homicida que pretenia obtenir armes de destrucció massiva i que donava suport al terrorisme al bell mig del Pròxim Orient”. Precisament aquestes memòries apareixen només quinze dies després que Wikileaks filtrés documents oficials, és a dir, de la mateixa administració, que posen en evidència no només les atrocitats comeses a l’Iraq sinó que a més revelen la ingent quantitat de morts que va provocar aquella guerra.

En un altre moment del seu relat, Bush admet obertament que va autoritzar allò que la comunitat internacional (ell no) reconeix com a tortura: “si no hagués autoritzat [la pràctica del] waterboarding, hauria d’haver assumit un major risc d’atemptats contra el nostre país”.

Aquest reconeixement seria suficient per portar Bush davant els tribunals, cosa que òbviament no passarà tot i que algunes veus ja ho demanen. De fet, estaria plenament justificat: el ministre de Justícia nomenat per Obama, en la seva sessió de confirmació davant el Senat va dir que “el waterboarding és tortura”. Va recordar que l’havien usat com a turment la Inquisició a l’Edat Mitjana, els japonesos a la Segona Guerra Mundial i els khmers rojos a Cambotja; “hem processat els nostres propis soldats per haver fet això a Vietnam”, va afirmar Eric H. Holder Jr. I en un discurs el març del 2009 ho va reiterar: “com vaig dir de manera inequívoca en la meva compareixença davant el Senat, el waterboarding és tortura. El meu departament no el justificarà, no el raonarà ni el perdonarà”.

Ara Eric Holder tindria una oportunitat per demostrar-ho.

Carta a Barack Obama

Senyor Obama,

Vaig ser un dels molts ciutadans del planeta que es va alegrar de la seva elecció com a president dels Estats Units. Després de la nefasta gestió del seu predecessor, arribava a la Casa Blanca un home que prometia una renovació de la política, encarnava la il•lusió i les ganes de canvi d’una societat cansada de demagògia i hipocresia, aplegava al seu voltant l’esperança de les generacions més joves i rescabalava d’una gran injustícia la població negra del seu país.

Potser les aspiracions dels seus seguidors era massa elevades i no estaven a l’abast d’una persona que al capdavall ha de governar una nació que porta més de mig segle sent la primera potència mundial i amb interessos a tots els racons de la terra. Per tant, sabíem que no estaria a l’alçada del que s’esperava i que caldria fer concessions, tocar de peus a terra i assumir que no es podria arribar a tot el que s’havia promès ni al que s’esperava de vostè. D’això ja n’érem conscients.

També sóc dels que vaig trobar com a mínim precipitat que el comitè noruec li donés el premi Nobel de la Pau quan portava només uns mesos al càrrec. No crec que se’l mereixés, però en aquells moments es va dir que era un premi preventiu, que li donaven pel que s’havia proposat fer i no tant pel que havia fet. En el seu discurs d’acceptació va dir que les guerres eren inevitables i que a vegades l’ús de la força és l’únic recurs per aconseguir la pau: I, solemnement, va afegir: “Crec que els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Les filtracions penjades a la xarxa per Wikileaks revelen el que ja se sospitava, que a l’Iraq el comportament d’alguns dels seus militars no va ser exemplar. El grau d’atrocitats patides per la població civil a mans d’alguns dels seus soldats revela que l’actitud d’aquests està molt lluny de ser un referent, un estendard en la conducta a adoptar en la guerra. Com vostè deia a Oslo, la seva nació es perd quan no respecta aquells ideals per als quals suposadament lluita.

Per tant, ara té una oportunitat de demostrar que es mereixia el premi que va anar a recollir. Accepti el suggeriment de l’ONU i ordeni una investigació interna per depurar les responsabilitats que calgui i eradicar de l’exèrcit els autors de les irregularitats denunciades. Si ho fa, a més de recuperar credibilitat i dignitat per a vostè, ajudarà a prestigiar el guardó de l’institut noruec. Si no, ostentarà de manera fraudulenta el premi i serà còmplice del descrèdit que en el seu dia li van donar receptors de la talla de Henry Kissinger o Menahem Beguin.

Atentament,

Obama i els impostos

L’embranzida que està tenint la ultradreta nord-americana gràcies al fenomen político-mediàtic dels Tea Parties farà que els demòcrates perdin una o molt probablement totes dues cambres del Congrés el pròxim 2 de novembre. El Tea Party ha aconseguit que bona part de la població vegi Barack Obama com un president massa intervencionista, que cedeix excessiu protagonisme a l’Estat i que limita la llibertat individual característica de l’essència de la nació nord-americana; li han arribat a dir que no és americà, que és musulmà i fins i tot marxista.

No és estrany, doncs, que sota un president tan keynesià, que representaria el paradigma de la voracitat amb què el fisc es tira a la butxaca dels contribuents, hagin augmentat els impostos. Això és el que pensa bona part dels nord-americans. Però aquesta impressió és falsa. No tan sols no han pujat sinó que han baixat. Ho revela el The New York Times, que diu que els nord-americans no han notat la rebaixa fiscal que hi ha hagut en aquests primers dos anys de mandat d’Obama: és una rebaixa inclosa en el paquet d’estímul de l’economia de més de 700.000 milions de dòlars que es va aprovar a començaments de 2009, amb Obama tot just acabat d’arribar a la Casa Blanca. I consisteix en una reducció de les retencions als salaris, amb l’objectiu d’animar al consum de la població. Però el cert és que un sondeig de CBS News i el The New York Times fet el setembre demostra que un terç creu que Obama ha apujat els impostos i la meitat que no els ha tocat; només un 8 per cent percep que els ha abaixat, que és el que ha passat en realitat.

Si no s’ha notat ha estat per diversos factors, diu el Times: l’augment de les primes de les assegurances, la disminució de l’activitat econòmica en molts sectors i l’augment d’alguns dels impostos estatals, no federals.

És la retòrica ferotge de la ultradreta el que sembla deixar pòsit en la població: el que se li ha criticat visceralment a Obama ha estat la seva proposta –s’ha deixat pendent per després de les eleccions– de modificar la reducció aprovada el 2001 pel seu predecessor, que abaixava els impostos a tots els nord-americans i que és vigent fins al 31 de desembre. Ara Obama proposa mantenir aquella reducció fiscal per a tothom excepte per a les parelles que cobrin a l’any més de 250.000 dòlars (180.000 euros) o els individus que superin els 200.000 (144.000 euros). I aquests són... un dos per cent de la població.

El recurs a les vaques sagrades: Clinton

Bill Clinton també va patir una derrota a les eleccions al Congrés que es van fer a la meitat del seu primer mandat. Dos anys després de reconquerir la Casa Blanca, els demòcrates van veure el novembre de 1994 com rebien un sever correctiu a les urnes en les legislatives midterm: van perdre la majoria al Senat que havien recuperat el 1986, a la meitat del segon mandat de Reagan, i van perdre també la majoria a la Cambra de Representants que havien tingut pràcticament de manera ininterrompuda des de 1932, quan es va despertar el tsunami Roosevelt que durant uns anys va arrasar tant a la Casa Blanca com al Capitoli (coincidint amb la primera reelecció de Roosevelt, el 1936, tres anys després d’aplicar el New Deal, els demòcrates van obtenir 75 dels 96 escons que hi havia llavors al Senat i 333 del 435 representants a la Cambra, unes xifres mai igualades).


La majoria d’analistes treuen ferro a una derrota a la meitat del mandat d’un president. Una característica intrínseca del sistema nord-americà és l’equilibri de poders, i sol passar sovint que ocupa la Casa Blanca un president que té al Congrés una majoria del partit contrari. Bush pare va governar quatre anys amb majories demòcrates a totes dues cambres.

Per tant, els demòcrates ja tenen assumit que el dia 2 perdran almenys la cambra de Representants. Tot i això, un resultat massa negatiu donaria als republicans el que els nord-americans en diuen momentum, aquesta embranzida propiciada pel fet d’encadenar un èxit rere un altre que trasllada a l’opinió pública –amb l’ajuda de l’atenció permanent dels mitjans de comunicació (sobretot la televisió) en una societat hipermediatitzada o hipertelevisada– la impressió que l’avenç és constant i imparable.

Per tot això els demòcrates han de reaccionar. I han de desplegar una vasta i ambiciosa ofensiva retòrica per convèncer el nord-americà mitjà del moderat avenç econòmic aconseguit aquests primers dos anys: als EUA hi ha un lleu creixement econòmic, però no es tradueix en una disminució de l’atur, que es manté en el 10 %, una xifra molt elevada per al país. Per això els ciutadans no perceben que se surti de la crisi. Descartats, per tant, els rèdits que hauria pogut donar una ràpida recuperació econòmica – per inexistent–, els demòcrates han recorregut, entre altres coses, al carisma de Bill Clinton i l’han llançat a fer campanya. El marit de l’actual secretària d’Estat és el president que en abandonar la Casa Blanca tenia l’índex més alt d’aprovació des de Truman, el 66 %. Malgrat la campanya de la ultradreta desencadenada amb l’afer Lewinsky (es va escapar de l’impeachment pels pèls), la població va saber veure en Clinton un president que va deixar el poder amb superàvit i amb un augment substancial de la riquesa i sense desencadenar cap guerra externa que el fes impopular als ulls de tot el món; al contrari: els analistes del conflicte del Pròxim Orient, per exemple, citen sovint els acords de Taba, aconseguits al final del seu mandat, com la vegada que s’ha estat més a prop d’arribar a la pau entre israelians i palestins, i encara es cita aquells acords com un referent per a una possible pau a la zona.