El recurs a les vaques sagrades: Clinton

Bill Clinton també va patir una derrota a les eleccions al Congrés que es van fer a la meitat del seu primer mandat. Dos anys després de reconquerir la Casa Blanca, els demòcrates van veure el novembre de 1994 com rebien un sever correctiu a les urnes en les legislatives midterm: van perdre la majoria al Senat que havien recuperat el 1986, a la meitat del segon mandat de Reagan, i van perdre també la majoria a la Cambra de Representants que havien tingut pràcticament de manera ininterrompuda des de 1932, quan es va despertar el tsunami Roosevelt que durant uns anys va arrasar tant a la Casa Blanca com al Capitoli (coincidint amb la primera reelecció de Roosevelt, el 1936, tres anys després d’aplicar el New Deal, els demòcrates van obtenir 75 dels 96 escons que hi havia llavors al Senat i 333 del 435 representants a la Cambra, unes xifres mai igualades).


La majoria d’analistes treuen ferro a una derrota a la meitat del mandat d’un president. Una característica intrínseca del sistema nord-americà és l’equilibri de poders, i sol passar sovint que ocupa la Casa Blanca un president que té al Congrés una majoria del partit contrari. Bush pare va governar quatre anys amb majories demòcrates a totes dues cambres.

Per tant, els demòcrates ja tenen assumit que el dia 2 perdran almenys la cambra de Representants. Tot i això, un resultat massa negatiu donaria als republicans el que els nord-americans en diuen momentum, aquesta embranzida propiciada pel fet d’encadenar un èxit rere un altre que trasllada a l’opinió pública –amb l’ajuda de l’atenció permanent dels mitjans de comunicació (sobretot la televisió) en una societat hipermediatitzada o hipertelevisada– la impressió que l’avenç és constant i imparable.

Per tot això els demòcrates han de reaccionar. I han de desplegar una vasta i ambiciosa ofensiva retòrica per convèncer el nord-americà mitjà del moderat avenç econòmic aconseguit aquests primers dos anys: als EUA hi ha un lleu creixement econòmic, però no es tradueix en una disminució de l’atur, que es manté en el 10 %, una xifra molt elevada per al país. Per això els ciutadans no perceben que se surti de la crisi. Descartats, per tant, els rèdits que hauria pogut donar una ràpida recuperació econòmica – per inexistent–, els demòcrates han recorregut, entre altres coses, al carisma de Bill Clinton i l’han llançat a fer campanya. El marit de l’actual secretària d’Estat és el president que en abandonar la Casa Blanca tenia l’índex més alt d’aprovació des de Truman, el 66 %. Malgrat la campanya de la ultradreta desencadenada amb l’afer Lewinsky (es va escapar de l’impeachment pels pèls), la població va saber veure en Clinton un president que va deixar el poder amb superàvit i amb un augment substancial de la riquesa i sense desencadenar cap guerra externa que el fes impopular als ulls de tot el món; al contrari: els analistes del conflicte del Pròxim Orient, per exemple, citen sovint els acords de Taba, aconseguits al final del seu mandat, com la vegada que s’ha estat més a prop d’arribar a la pau entre israelians i palestins, i encara es cita aquells acords com un referent per a una possible pau a la zona.