Veure en Micky Mouse, un crim gravíssim

Sovint hi ha detalls secundaris de les notícies que són molt més reveladors que la informació principal: notes al marge, aspectes complementaris, afegitons a una frase que aporten elements més substanciosos que el titular destacat. L’agència Reuters informa que Kim Jong Nam, el fill gran de l’estimat líder de Corea del Nord, ha declarat a la televisió japonesa Asahi que no està d’acord amb la successió dinàstica al seu país, si bé després ha matisat que desitja el millor al seu germà petit, Kim Jong Un, que acaba de ser nomenat general i número dos del règim, el pas previ per assolir el lideratge de la nació més tancada del planeta. També ha dit que si l’han elegit a ell devia ser per “qüestions internes” i que per això calia donar-li suport.

Aquesta és la substància de la notícia, però Reuters afegeix dades col•laterals molt il•lustratives, algunes ja conegudes, de fet: sembla ser que el fill gran del dictador coreà va caure en desgràcia a ulls del seu pare, Kim Jong Il, després de ser enxampat in fraganti al Japó amb documentació falsa per complir el desig –inconfessable al paradís del comunisme– d’anar al parc Disneyland de Tokyo.

A la pàtria de l’ortodòxia socialista, on el règim mata de gana la població per dedicar els recursos als míssils que l’han de protegir de l’enemic capitalista, sentir-se atret per les fantasies animades de l’univers Disney és un sacrilegi gravíssim. ¿Com hauria pogut dirigir el país algú tan dissolut, amb uns valors tan poc sòlids, amb una mentalitat tan feble que sucumbeix als cants de sirena del neó i les crispetes, el menjar ràpid i els Micky de peluix, les desventures de Bambi o les cançons de Hanna Montana? Sort que el pare, de qui per cert es rumoreja que és un àvid consumidor de pornografia, vetlla per la salut mental dels seus súbdits i ha triat com a successor un noi no contaminat per Occident.

Tot plegat seria massa patètic si no fos perquè, a part de sotmetre la seva població a una repressió i a una escassetat brutals, Corea del Nord és vanta de tenir armes atòmiques i gaudeix del suport de la Xina, ben aviat la primera potència mundial.

Una mostra més de l’arbitrarietat de les tropes dels EUA a l’Iraq

Les imatges parlen per si soles:

L’organització Wikileaks ha publicat un vídeo gravat per les tropes nord-americanes a l’Iraq on es pot observar fredament una matança de civils perpetrada des de dos helicòpters. Des dels aparells els soldats nord-americans observen uns individus que ells creuen que van armats i, un cop obtingut el permís dels superiors, arrasen la zona a trets. Quan arriben els equips d’ajuda, tornen a disparar. El resultat: deu civils morts, entre ells dos membres de l’agència Reuters, i entre els ferits, almenys dos nens, com explica la informació publicada el dia 5 d’abril de 2010 per Le Monde. Els fet van passar el 12 de juliol de 2007 i, en un primer moment, un portaveu militar va dir, segons Le Monde, que l’acció va consistir en un enfrontament entre tropes nord-americanes i membres de la insurgència. Però va ser un error. Com tota la invasió. Un error que ha causat desenes de milers de morts.

La Xina i els EUA, el nou G-2

La Xina comença a ocupar de manera progressiva i sense grans escarafalls el paper que sembla que li té reservada la Història: el de primera superpotència planetària. Té un poder creixent en tots els àmbits i una influència cada cop més estesa arreu del món, procés que per cert coincideix amb la pèrdua accelerada de protagonisme de la Unió Europea. Alguns ja han parlat del G-2.

En seria una primera prova el resultat de la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic. Al final, els Estats Units de Barack Obama van acordar amb la Xina un acord de mínims –al qual van afegir-hi Brasil, l’Índia i Sud-àfrica– que va evitar un fracàs encara més estrepitós a la capital danesa; la UE i el seu flamant nou president van restar en una discreta segona fila.

En el terreny econòmic, mentre el món s’ha escarrassat per fer front a la crisi, el creixement de la Xina s’ha mesurat el 2009 amb percentatges de dos dígits. De fet, des del 2003 l’augment del PIB ha estat cada any superior al 10 per cent (el 2008 va ser del 9 per cent, però el 2007 va ser del 13 per cent!). La seva expansió els darrers anys ha estat imparable, tant a Amèrica Llatina com a l’Àfrica, on han firmat sucosos contractes sense fer cap fàstic a dictadures, dèspotes o violadors dels drets humans més elementals (de fet, ningú, començant per la mateixa Clinton, tampoc no demana comptes a la Xina en aquest àmbit...). La inversió xinesa arriba fins i tot a països tan inestables com l’Afganistan, on un consorci estatal ha obtingut la concessió dels jaciments de coure d’Aynak per als pròxims 25 anys.

Mentrestant, Pequín respon a l’oferta de mà estesa d’Obama amb el desdeny de qui se sap que està a l’alçada –o més amunt– del rival. No té cap mirament a l’hora de censurar Google i trenca abruptament els seus contactes militars amb els EUA per la venda d’armes a Taiwan; rebutja la proposta nord-americana d’imposar sancions més dures a l’Iran; i no dubta a advertir de les greus conseqüències que pot tenir que Obama rebi el Dalai Lama quan aquest visiti Washington a finals de febrer.

Davant aquesta actitud, els EUA responen amb cautela, no fan cap gran escàndol. De fet, no són tan llunyanes les paraules de Hillary Clinton quan en el seu primer viatge a la Xina va dir, el febrer de l’any passat, que el tema dels drets humans no havia d’interferir en reptes com la crisi econòmica, el canvi climàtic o la seguretat. El respecte que imposa Xina als Estats Units es deu en part al fet que és la seva principal creditora. Té gairebé 800.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units. I mira de persuadir-la que obri els seus mercats als productes nord-americans.

Mentrestant, es constata cada dia el paper de comparsa que ha de fer Europa en aquest escenari al costat dels dos protagonistes. La distància amb els EUA s’aprofundeix: el menyspreu de Copenhaguen venia precedit per l’absència d’Obama a Berlín en el vintè aniversari de la caiguda del mur; després hi ha hagut el malestar per l’oposició europea als escàners corporals i a la transferència de dades dels passatgers per augmentar la seguretat als vols; i el colofó ha estat la negativa d’Obama a participar en la cimera amb la UE dels 24 i 25 de maig, la primera a què no assisteix l’ocupant de la Casa Blanca en els últims anys.

Podria semblar que tornem al món bipolar de la guerra freda, amb dues superpotències enfrontades, una comunista i l’altra democràtica. La diferència és que ara totes dues són capitalistes, però lluiten pel mateix, ampliar la seva influència política però sobretot la seva quota de mercat.

La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.

Variable

El Servei Català de Trànsit ha rebut un premi per haver implantat, el gener d’aquest any, el sistema de limitació de velocitat variable a l’autopista del Garraf i a l’autovia de Castelldefels. En concret, ha rebut el premi al millor projecte europeu sobre gestió del trànsit en el marc del fòrum anual del projecte Easy way, celebrat a Viena. El projecte Easy Way està coordinat per la Direcció General de Transports i Energia de la UE i té per objectiu fomentar els sistemes intel•ligents de transport.

Alguns mitjans de Catalunya se n’han fet ressò, però d’altres han ignorat la notícia. Un dels que no n’ha publicat ni una ratlla en la seva versió impresa és La Vanguardia. ¿Com és que un diari que va dedicar pàgines i pàgines contra aquest tema atiant-hi en contra l’opinió pública de manera indissimulada i adduint que només es feia per voluntat recaptadora, ara es limiti a reproduir únicament el teletip d’EFE i només en la seva versió digital?

Estem davant una prova més que algunes empreses de comunicació a vegades es mouen per interessos que en realitat estan allunyats dels dels ciutadans i que obeeixen sobretot a les seves dèries o fòbies polítiques. ¿Reconeixerà La Vanguardia que el sistema de velocitat variable és intel•ligent (ho diu la UE) i que redueix accidents, contaminació i congestions? Quan a la seva edició del dia 16 de gener informava de la posada en marxa d’aquest sistema, publicava un destacat en què deia “Los primeros afectados de la C-31 i la C-32 ven ante todo un fin recaudatorio en la medida”. Atenció al terme utilitzat, que no és gens innocent: afectados, com si fossin víctimes d'una malaltia o patissin l’efecte d’una mesura nociva o perversa... Doncs bé, sembla que ara la UE premia aquesta mesura perquè, pel que s’ha vist, és molt beneficiosa pels, segons La Vanguardia, afectats.

Les portades de l’AVUI

L’edició de paper de l'AVUI del 18 de novembre no publica res a la portada sobre l’alliberament del pesquer Alakrana. No podem titllar el diari d’incoherent: he revisat les portades de tot el mes de novembre i ni un sol dia aquest tema ha aparegut a portada, ni quan a tres dels mariners els van amenaçar de mort. Per tant, sembla assenyat que tampoc hi aparegui el dia 18, ni el 19.

El que em desconcerta és el criteri que ha portat els directors de l’AVUI a decidir els temes de la portada del 18. M’imagino que deuen considerar que la crisi de l’Alakrana i el seu desenllaç no interessen als seus lectors, malgrat el seu vessant humà pel que comporta de patiment de les famílies; malgrat el vessant polític pel que comporta de greu enfrontament entre el Govern espanyol i l’oposició; malgrat el seu vessant internacional pel que comporta d’agreujament de la situació al golf d’Aden i a tota la costa somali; o malgrat el seu vessant econòmic pel risc que comporta la pirateria per a les empreses que transporten les seves mercaderies per aquella zona amenaçada pels corsaris.

És respectable que els dirigents de l’AVUI considerin que als seus lectors no els interessa aquest tema, o que els interessa menys que altres qüestions més properes al seu àmbit de difusió, que és el territori de parla catalana o Països Catalans. D’acord; potser per això destaquen a portada aquests temes: el creixent malestar amb el Constitucional per la sentència sobre l’Estatut; el cas Millet; l’oposició de la Generalitat als acomiadaments a les caixes fusionades; l’aval europeu al corredor ferroviari del Mediterrani; les picabaralles internes al Barça; i... una enquesta del Financial Times sobre 19 titulars d’Economia de la UE que deixa en molt mal lloc, el 16è, la ministra Elena Salgado. No havíem quedat que els referents de l’AVUI eren allò que afectava directament els habitants dels Països Catalans? Bé, la gestió de l’economia del Govern espanyol sí que ens afecta, però destacar la mala imatge a Europa de la vicepresidenta potser respon a altres interessos. I, per cert, interessa als lectors de l’AVUI una entrevista a Kristen Stewart, la bufona protagonista de “Luna nueva”? Ella sí que es mereix portada i foto, a diferència dels mariners de l’Alakrana.

Presos preventius

Llegeixo gairebé amb indignació el panegíric de Prenafeta i Alavedra que publica l’AVUI. El text de Salvador Sostres es dedica a exposar la pena que passen els dos presos i les seves famílies. No és gens sorprenent que Sostres faci pública la seva defensa dels dos polítics de CDC ara en presó preventiva. Ha publicat que són amics seus i que creu que la seva detenció obeeix a l’avenç de l’independentisme i al fet que “són dos patriotes, dos soldats”. Bé, respecto les seves opinions encara que no les comparteixo. Tampoc tinc res a dir sobre el fet que faci servir els seus articles d’opinió com a plataforma per exposar les seves fílies i les seves fòbies personals o per fer campanya de les seves causes particulars; cadascú actua d’acord amb els seus paràmetres ètics.

Ara bé, que el diari AVUI publiqui a les pàgines d’informació dedicades al cas Pretòria una informació tan esbiaixada sí que em sembla una falta de respecte als seus lectors. Res adverteix que aquell text exposa l’opinió de Sostres, sinó que se’ns presenta com una informació més relacionada amb el cas. Davant d’això, em pregunto: quins criteris han seguit els responsables de la redacció per accedir a publicar un text com el referit? El fet que Sostres sigui amic de Prenafeta i Alavedra no l’hauria de desautoritzar per publicar el que publica? En un mitjà seriós crec que se li exigiria fer objecció de consciència. O bé no li encarregarien a ell un reportatge que vol explicar el trasbals que significa per a les famílies Prenafeta i Alavedra el fet que aquests estiguin a la presó. El mateix fa, amb molt més distanciament, moderació i honestedat Sergio Heredia l’endemà a La Vanguardia al text titulat “La cama no está hecha”.

Però el més greu és que el text podria passar perfectament el filtre de la deontologia professional: pocs adjectius, poques afirmacions de traç gruixut on l’autor exposi clarament la seva posició. És purament descriptiu, podríem argüir. El problema, no obstant això, no és en el que es diu, sinó en el que es vol dir i en allò que no es diu. I si no, ¿quan ha publicat l’AVUI una pàgina sencera explicant el penós règim de vida dels presos preventius? Jo no ho recordo.

Si Prenafeta i Alavedra són innocents, quan el jutge determini la seva innocència es veurà restaurada la seva honorabilitat. Però mentrestant, sembla obvi que el règim de presó al qual estan sotmesos ha de ser el mateix que el de qualsevol altre dels més de 16.000 presos preventius que hi ha a tot Espanya. I si aquest règim és indigne, aleshores canviem-lo; però per a tots. Quan s'ha queixat en Sostres del tracte que reben els presos preventius a Espanya?