Ara, a l'ARA!

Des de diumenge passat, dia 28 de novembre, faig un blog al diari Ara. A partir d'ara, tots els posts sobre temes d'actualitat internacional els publicaré allà. Us hi espero!

La importància (o la desgràcia) de dir-se Murkowski a Alaska

A les eleccions de dimarts passat als Estats Units, els demòcrates van passar de 59 a 53 senadors, en perden sis, que els guanyen els republicans, que passaran de 41 a 47. Però això passarà quan acabi el recompte de l’escó que falta per decidir a Alaska, un procés que pot anar per llarg:

A la pàtria de Sarah Palin s’estan barallant el candidat republicà oficial que va guanyar les primàries del partit (amb ampli suport del tea party, que jugava a casa) i la senadora també republicana que actualment ocupa l’escó i que voldria quedar-s’hi. El tercer en discòrdia, l’aspirant demòcrata, no té cap opció.

L’origen d’aquesta batalla fratricida està en el fet que l’actual senadora, Lisa Murkowski, no va acabar de pair prou bé la seva derrota a les primàries republicanes i va decidir presentar-se a última hora a les eleccions, acollint-se a l’opció que es diu votació write-in, per competir amb el seu col•lega de partit, Joe Miller. L’opció del vot write-in o manuscrit és la dels candidats (generalment independents) que no s’han presentat a temps o no compleixen els requisits perquè apareguin els seus noms impresos a les paperetes. Durant la campanya apel•len directament als electors que escriguin el seu nom a mà en la casella de les butlletes habilitada per a aquesta funció.

Els resultats de dimarts són claríssims: poc més de 81.000 vots per Miller i més de 92.500 vots manuscrits, que se suposa que la immensa majoria són per a Murkowski. Ara bé, aquests vots s’han de repassar un per un, cosa que va començar el dimecres dia 10. Però en aquest procés es dóna la particularitat, explica el blog del Times The Caucus, que l’equip de Miller està impugnant tots els vots que no tenen correctament escrit el cognom Murkowski, amb la vana esperança que podrà invalidar-ne prou com per assegurar-se la victòria. Així, en la primera jornada de recompte van fer peticions tan rocambolesques com demanar que no es consideressin vàlides paperetes amb noms com Murkoski, Murkowsky o Murckowsky. Ara bé, la situació va ratllar el paroxisme quan els advocats del candidat oficial volien impugnar fins i tot (cosa que no van aconseguir) les paperetes on hi havia el nom i el cognom de la senadora impecablement invertits, Murkowski, Lisa, en comptes de Lisa Murkowski.

Les autoritats electorals diuen que cal considerar vàlids tots els vots on es mostri clarament quina és la voluntat del votant. En canvi l’equip de Miller diu que no, que només es poden acceptar aquells que estiguin escrits correctament, lletra per lletra. I els de Miller pensen dur el cas als tribunals i tot.

La penúltima mostra de cinisme de George W. Bush

Acaben d’aparèixer als Estats Units (casualment exactament una setmana després de l’èxit dels republicans a les eleccions parcials) les memòries del 43è president, George Walker Bush. Es titulen Decision points i són un repàs dels moments crucials de la seva vida i el seu mandat.

El més sorprenent és la ceguesa que continua mostrant el que va ser considerat un dels pitjors presidents que han passat mai per la Casa Blanca: dues guerres devastadores i inútils, un dèficit astronòmic i la pitjor crisi econòmica des del crack del 29. Ha perdut l’oportunitat de mostrar un intent de reconciliar-se amb un passat indigne i, com a president retirat, de revisar les seves decisions i admetre que va cometre alguns errors de càlcul o reconèixer un excés de confiança en un equip que el deuria assessorar malament.

Bush hauria pogut passar a la història com un home víctima de les circumstàncies excepcionals provocades per un fet excepcional com l’11-S (per cert, en els índexs d’aprovació de Gallup, cal fer notar una circumstància distorsionadora: després dels atemptats, l’acceptació de Bush arribava al 90 %, la més alta que hi ha hagut mai a la història dels EUA; però a la banda baixa, és el president que té els pitjors resultats dels últims 50 anys després de Nixon). En comptes, d’això, en comptes d’intentar redimir els seus errors, Bush es reitera en la seva obcecació i diu coses com que “fer fora Saddam del poder va ser una decisió correcta; (...) tot i les dificultats posteriors, Amèrica és més segura sense un dictador homicida que pretenia obtenir armes de destrucció massiva i que donava suport al terrorisme al bell mig del Pròxim Orient”. Precisament aquestes memòries apareixen només quinze dies després que Wikileaks filtrés documents oficials, és a dir, de la mateixa administració, que posen en evidència no només les atrocitats comeses a l’Iraq sinó que a més revelen la ingent quantitat de morts que va provocar aquella guerra.

En un altre moment del seu relat, Bush admet obertament que va autoritzar allò que la comunitat internacional (ell no) reconeix com a tortura: “si no hagués autoritzat [la pràctica del] waterboarding, hauria d’haver assumit un major risc d’atemptats contra el nostre país”.

Aquest reconeixement seria suficient per portar Bush davant els tribunals, cosa que òbviament no passarà tot i que algunes veus ja ho demanen. De fet, estaria plenament justificat: el ministre de Justícia nomenat per Obama, en la seva sessió de confirmació davant el Senat va dir que “el waterboarding és tortura”. Va recordar que l’havien usat com a turment la Inquisició a l’Edat Mitjana, els japonesos a la Segona Guerra Mundial i els khmers rojos a Cambotja; “hem processat els nostres propis soldats per haver fet això a Vietnam”, va afirmar Eric H. Holder Jr. I en un discurs el març del 2009 ho va reiterar: “com vaig dir de manera inequívoca en la meva compareixença davant el Senat, el waterboarding és tortura. El meu departament no el justificarà, no el raonarà ni el perdonarà”.

Ara Eric Holder tindria una oportunitat per demostrar-ho.

Carta a Barack Obama

Senyor Obama,

Vaig ser un dels molts ciutadans del planeta que es va alegrar de la seva elecció com a president dels Estats Units. Després de la nefasta gestió del seu predecessor, arribava a la Casa Blanca un home que prometia una renovació de la política, encarnava la il•lusió i les ganes de canvi d’una societat cansada de demagògia i hipocresia, aplegava al seu voltant l’esperança de les generacions més joves i rescabalava d’una gran injustícia la població negra del seu país.

Potser les aspiracions dels seus seguidors era massa elevades i no estaven a l’abast d’una persona que al capdavall ha de governar una nació que porta més de mig segle sent la primera potència mundial i amb interessos a tots els racons de la terra. Per tant, sabíem que no estaria a l’alçada del que s’esperava i que caldria fer concessions, tocar de peus a terra i assumir que no es podria arribar a tot el que s’havia promès ni al que s’esperava de vostè. D’això ja n’érem conscients.

També sóc dels que vaig trobar com a mínim precipitat que el comitè noruec li donés el premi Nobel de la Pau quan portava només uns mesos al càrrec. No crec que se’l mereixés, però en aquells moments es va dir que era un premi preventiu, que li donaven pel que s’havia proposat fer i no tant pel que havia fet. En el seu discurs d’acceptació va dir que les guerres eren inevitables i que a vegades l’ús de la força és l’únic recurs per aconseguir la pau: I, solemnement, va afegir: “Crec que els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Les filtracions penjades a la xarxa per Wikileaks revelen el que ja se sospitava, que a l’Iraq el comportament d’alguns dels seus militars no va ser exemplar. El grau d’atrocitats patides per la població civil a mans d’alguns dels seus soldats revela que l’actitud d’aquests està molt lluny de ser un referent, un estendard en la conducta a adoptar en la guerra. Com vostè deia a Oslo, la seva nació es perd quan no respecta aquells ideals per als quals suposadament lluita.

Per tant, ara té una oportunitat de demostrar que es mereixia el premi que va anar a recollir. Accepti el suggeriment de l’ONU i ordeni una investigació interna per depurar les responsabilitats que calgui i eradicar de l’exèrcit els autors de les irregularitats denunciades. Si ho fa, a més de recuperar credibilitat i dignitat per a vostè, ajudarà a prestigiar el guardó de l’institut noruec. Si no, ostentarà de manera fraudulenta el premi i serà còmplice del descrèdit que en el seu dia li van donar receptors de la talla de Henry Kissinger o Menahem Beguin.

Atentament,

Obama i els impostos

L’embranzida que està tenint la ultradreta nord-americana gràcies al fenomen político-mediàtic dels Tea Parties farà que els demòcrates perdin una o molt probablement totes dues cambres del Congrés el pròxim 2 de novembre. El Tea Party ha aconseguit que bona part de la població vegi Barack Obama com un president massa intervencionista, que cedeix excessiu protagonisme a l’Estat i que limita la llibertat individual característica de l’essència de la nació nord-americana; li han arribat a dir que no és americà, que és musulmà i fins i tot marxista.

No és estrany, doncs, que sota un president tan keynesià, que representaria el paradigma de la voracitat amb què el fisc es tira a la butxaca dels contribuents, hagin augmentat els impostos. Això és el que pensa bona part dels nord-americans. Però aquesta impressió és falsa. No tan sols no han pujat sinó que han baixat. Ho revela el The New York Times, que diu que els nord-americans no han notat la rebaixa fiscal que hi ha hagut en aquests primers dos anys de mandat d’Obama: és una rebaixa inclosa en el paquet d’estímul de l’economia de més de 700.000 milions de dòlars que es va aprovar a començaments de 2009, amb Obama tot just acabat d’arribar a la Casa Blanca. I consisteix en una reducció de les retencions als salaris, amb l’objectiu d’animar al consum de la població. Però el cert és que un sondeig de CBS News i el The New York Times fet el setembre demostra que un terç creu que Obama ha apujat els impostos i la meitat que no els ha tocat; només un 8 per cent percep que els ha abaixat, que és el que ha passat en realitat.

Si no s’ha notat ha estat per diversos factors, diu el Times: l’augment de les primes de les assegurances, la disminució de l’activitat econòmica en molts sectors i l’augment d’alguns dels impostos estatals, no federals.

És la retòrica ferotge de la ultradreta el que sembla deixar pòsit en la població: el que se li ha criticat visceralment a Obama ha estat la seva proposta –s’ha deixat pendent per després de les eleccions– de modificar la reducció aprovada el 2001 pel seu predecessor, que abaixava els impostos a tots els nord-americans i que és vigent fins al 31 de desembre. Ara Obama proposa mantenir aquella reducció fiscal per a tothom excepte per a les parelles que cobrin a l’any més de 250.000 dòlars (180.000 euros) o els individus que superin els 200.000 (144.000 euros). I aquests són... un dos per cent de la població.

El recurs a les vaques sagrades: Clinton

Bill Clinton també va patir una derrota a les eleccions al Congrés que es van fer a la meitat del seu primer mandat. Dos anys després de reconquerir la Casa Blanca, els demòcrates van veure el novembre de 1994 com rebien un sever correctiu a les urnes en les legislatives midterm: van perdre la majoria al Senat que havien recuperat el 1986, a la meitat del segon mandat de Reagan, i van perdre també la majoria a la Cambra de Representants que havien tingut pràcticament de manera ininterrompuda des de 1932, quan es va despertar el tsunami Roosevelt que durant uns anys va arrasar tant a la Casa Blanca com al Capitoli (coincidint amb la primera reelecció de Roosevelt, el 1936, tres anys després d’aplicar el New Deal, els demòcrates van obtenir 75 dels 96 escons que hi havia llavors al Senat i 333 del 435 representants a la Cambra, unes xifres mai igualades).


La majoria d’analistes treuen ferro a una derrota a la meitat del mandat d’un president. Una característica intrínseca del sistema nord-americà és l’equilibri de poders, i sol passar sovint que ocupa la Casa Blanca un president que té al Congrés una majoria del partit contrari. Bush pare va governar quatre anys amb majories demòcrates a totes dues cambres.

Per tant, els demòcrates ja tenen assumit que el dia 2 perdran almenys la cambra de Representants. Tot i això, un resultat massa negatiu donaria als republicans el que els nord-americans en diuen momentum, aquesta embranzida propiciada pel fet d’encadenar un èxit rere un altre que trasllada a l’opinió pública –amb l’ajuda de l’atenció permanent dels mitjans de comunicació (sobretot la televisió) en una societat hipermediatitzada o hipertelevisada– la impressió que l’avenç és constant i imparable.

Per tot això els demòcrates han de reaccionar. I han de desplegar una vasta i ambiciosa ofensiva retòrica per convèncer el nord-americà mitjà del moderat avenç econòmic aconseguit aquests primers dos anys: als EUA hi ha un lleu creixement econòmic, però no es tradueix en una disminució de l’atur, que es manté en el 10 %, una xifra molt elevada per al país. Per això els ciutadans no perceben que se surti de la crisi. Descartats, per tant, els rèdits que hauria pogut donar una ràpida recuperació econòmica – per inexistent–, els demòcrates han recorregut, entre altres coses, al carisma de Bill Clinton i l’han llançat a fer campanya. El marit de l’actual secretària d’Estat és el president que en abandonar la Casa Blanca tenia l’índex més alt d’aprovació des de Truman, el 66 %. Malgrat la campanya de la ultradreta desencadenada amb l’afer Lewinsky (es va escapar de l’impeachment pels pèls), la població va saber veure en Clinton un president que va deixar el poder amb superàvit i amb un augment substancial de la riquesa i sense desencadenar cap guerra externa que el fes impopular als ulls de tot el món; al contrari: els analistes del conflicte del Pròxim Orient, per exemple, citen sovint els acords de Taba, aconseguits al final del seu mandat, com la vegada que s’ha estat més a prop d’arribar a la pau entre israelians i palestins, i encara es cita aquells acords com un referent per a una possible pau a la zona.

França, exonerada en fals

Finalment, la Comissió Europea s’ha declarat satisfeta per les explicacions donades per França sobre com aplicarà la seva política d’immigració i amb això el govern de París queda alliberat del risc de patir un expedient sancionador. D’entrada, sembla una bona notícia: els mecanismes europeus han funcionat i, sense fer diferència entre petits i grans, febles i poderosos, fins i tot França, la França de l’emperador Sarkozy, la de la grandeur i el chauvinisme, s’ha hagut d'empassar l'orgull i sotmetre's a les normes comunitàries, després del cop de puny a la taula (amb exabrupte inclòs que va haver de rectificar) de la comissària europea de Justícia, Viviane Reding.

Llàstima que això no sigui ben bé així. L’explicació que en fa l’International Herald Tribune diu que la notícia ha causat una gran decepció en les organitzacions defensores dels drets humans, que consideren que ha estat una victòria de la campanya de relacions públiques desplegada per França. Efectivament, el diari cita una font de la Unió Europea segons la qual “només una hora abans que el dia 15 d’octubre acabés el termini que se li havia donat, París va notificar a Brussel•les els compromisos específics que adoptaria en la legislació sobre immigració que aprovarà el Senat francès el mes de gener i que entrarà en vigor la primavera”. El mateix funcionari de Brussel•les citat per IHT reconeixia que l’executiu comunitari “encara no havia tingut temps d’examinar si la informació rebuda de París demostrava o no que les expulsions havien estat discriminatòries”.


Per tant ¿quines conseqüències haurà tingut la circular que Sarkozy va fer arribar als prefectes de policia amb l’ordre explícita d’expulsar els gitanos romanesos i búlgars? En la circular es deia que el president havia fixat “objectius precisos” i ordenava que “300 campaments o instal•lacions il•lícites hauran de ser evacuats d’aquí a tres mesos, de manera prioritària els dels gitanos romanesos”. La filtració d’aquest text va deixar en evidència el ministre de l’Interior, que va dir que la política de desmantellament dels campaments no anava dirigida als gitanos de Romania i Bulgària, dos països de la UE.

Brussel•les s’ha conformat amb molt poc. Amb una documentació entregada a última hora que encara no ha estudiat n’hi ha hagut prou per aixecar l’expedient sancionador a París i per forjar els grans titulars dels principals mitjans, que determinen el que en quedarà en l’opinió pública: que Brussel•les ha fet marxa enrere perquè França ha actuat d’acord amb la normativa europea. Ha tornat a guanyar.

Veure en Micky Mouse, un crim gravíssim

Sovint hi ha detalls secundaris de les notícies que són molt més reveladors que la informació principal: notes al marge, aspectes complementaris, afegitons a una frase que aporten elements més substanciosos que el titular destacat. L’agència Reuters informa que Kim Jong Nam, el fill gran de l’estimat líder de Corea del Nord, ha declarat a la televisió japonesa Asahi que no està d’acord amb la successió dinàstica al seu país, si bé després ha matisat que desitja el millor al seu germà petit, Kim Jong Un, que acaba de ser nomenat general i número dos del règim, el pas previ per assolir el lideratge de la nació més tancada del planeta. També ha dit que si l’han elegit a ell devia ser per “qüestions internes” i que per això calia donar-li suport.

Aquesta és la substància de la notícia, però Reuters afegeix dades col•laterals molt il•lustratives, algunes ja conegudes, de fet: sembla ser que el fill gran del dictador coreà va caure en desgràcia a ulls del seu pare, Kim Jong Il, després de ser enxampat in fraganti al Japó amb documentació falsa per complir el desig –inconfessable al paradís del comunisme– d’anar al parc Disneyland de Tokyo.

A la pàtria de l’ortodòxia socialista, on el règim mata de gana la població per dedicar els recursos als míssils que l’han de protegir de l’enemic capitalista, sentir-se atret per les fantasies animades de l’univers Disney és un sacrilegi gravíssim. ¿Com hauria pogut dirigir el país algú tan dissolut, amb uns valors tan poc sòlids, amb una mentalitat tan feble que sucumbeix als cants de sirena del neó i les crispetes, el menjar ràpid i els Micky de peluix, les desventures de Bambi o les cançons de Hanna Montana? Sort que el pare, de qui per cert es rumoreja que és un àvid consumidor de pornografia, vetlla per la salut mental dels seus súbdits i ha triat com a successor un noi no contaminat per Occident.

Tot plegat seria massa patètic si no fos perquè, a part de sotmetre la seva població a una repressió i a una escassetat brutals, Corea del Nord és vanta de tenir armes atòmiques i gaudeix del suport de la Xina, ben aviat la primera potència mundial.

Una mostra més de l’arbitrarietat de les tropes dels EUA a l’Iraq

Les imatges parlen per si soles:

L’organització Wikileaks ha publicat un vídeo gravat per les tropes nord-americanes a l’Iraq on es pot observar fredament una matança de civils perpetrada des de dos helicòpters. Des dels aparells els soldats nord-americans observen uns individus que ells creuen que van armats i, un cop obtingut el permís dels superiors, arrasen la zona a trets. Quan arriben els equips d’ajuda, tornen a disparar. El resultat: deu civils morts, entre ells dos membres de l’agència Reuters, i entre els ferits, almenys dos nens, com explica la informació publicada el dia 5 d’abril de 2010 per Le Monde. Els fet van passar el 12 de juliol de 2007 i, en un primer moment, un portaveu militar va dir, segons Le Monde, que l’acció va consistir en un enfrontament entre tropes nord-americanes i membres de la insurgència. Però va ser un error. Com tota la invasió. Un error que ha causat desenes de milers de morts.

La Xina i els EUA, el nou G-2

La Xina comença a ocupar de manera progressiva i sense grans escarafalls el paper que sembla que li té reservada la Història: el de primera superpotència planetària. Té un poder creixent en tots els àmbits i una influència cada cop més estesa arreu del món, procés que per cert coincideix amb la pèrdua accelerada de protagonisme de la Unió Europea. Alguns ja han parlat del G-2.

En seria una primera prova el resultat de la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic. Al final, els Estats Units de Barack Obama van acordar amb la Xina un acord de mínims –al qual van afegir-hi Brasil, l’Índia i Sud-àfrica– que va evitar un fracàs encara més estrepitós a la capital danesa; la UE i el seu flamant nou president van restar en una discreta segona fila.

En el terreny econòmic, mentre el món s’ha escarrassat per fer front a la crisi, el creixement de la Xina s’ha mesurat el 2009 amb percentatges de dos dígits. De fet, des del 2003 l’augment del PIB ha estat cada any superior al 10 per cent (el 2008 va ser del 9 per cent, però el 2007 va ser del 13 per cent!). La seva expansió els darrers anys ha estat imparable, tant a Amèrica Llatina com a l’Àfrica, on han firmat sucosos contractes sense fer cap fàstic a dictadures, dèspotes o violadors dels drets humans més elementals (de fet, ningú, començant per la mateixa Clinton, tampoc no demana comptes a la Xina en aquest àmbit...). La inversió xinesa arriba fins i tot a països tan inestables com l’Afganistan, on un consorci estatal ha obtingut la concessió dels jaciments de coure d’Aynak per als pròxims 25 anys.

Mentrestant, Pequín respon a l’oferta de mà estesa d’Obama amb el desdeny de qui se sap que està a l’alçada –o més amunt– del rival. No té cap mirament a l’hora de censurar Google i trenca abruptament els seus contactes militars amb els EUA per la venda d’armes a Taiwan; rebutja la proposta nord-americana d’imposar sancions més dures a l’Iran; i no dubta a advertir de les greus conseqüències que pot tenir que Obama rebi el Dalai Lama quan aquest visiti Washington a finals de febrer.

Davant aquesta actitud, els EUA responen amb cautela, no fan cap gran escàndol. De fet, no són tan llunyanes les paraules de Hillary Clinton quan en el seu primer viatge a la Xina va dir, el febrer de l’any passat, que el tema dels drets humans no havia d’interferir en reptes com la crisi econòmica, el canvi climàtic o la seguretat. El respecte que imposa Xina als Estats Units es deu en part al fet que és la seva principal creditora. Té gairebé 800.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units. I mira de persuadir-la que obri els seus mercats als productes nord-americans.

Mentrestant, es constata cada dia el paper de comparsa que ha de fer Europa en aquest escenari al costat dels dos protagonistes. La distància amb els EUA s’aprofundeix: el menyspreu de Copenhaguen venia precedit per l’absència d’Obama a Berlín en el vintè aniversari de la caiguda del mur; després hi ha hagut el malestar per l’oposició europea als escàners corporals i a la transferència de dades dels passatgers per augmentar la seguretat als vols; i el colofó ha estat la negativa d’Obama a participar en la cimera amb la UE dels 24 i 25 de maig, la primera a què no assisteix l’ocupant de la Casa Blanca en els últims anys.

Podria semblar que tornem al món bipolar de la guerra freda, amb dues superpotències enfrontades, una comunista i l’altra democràtica. La diferència és que ara totes dues són capitalistes, però lluiten pel mateix, ampliar la seva influència política però sobretot la seva quota de mercat.