Falta voluntat per resoldre els problemes de l’educació

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha exposat en una entrevista a La Vanguardia els seus plans de govern. Amb algunes propostes hi estic d’acord (suprimir la setmana blanca, estimular l’esforç, reduir la càrrega curricular) però amb d’altres no (es planteja suprimir la sisena hora i mantenir la jornada intensiva). De totes maneres, tant en ella com en tots els responsables polítics (de Catalunya i de l’Estat) hi trobo a faltar valentia per fer front a dos dels que per mi són els principals problemes reals de l’ensenyament.

Un és que ningú no té valor per admetre que la reforma imposada per la LOGSE el 1990 que fa obligatòria l’estada a l’escola fins als 16 anys ha estat un rotund fracàs. Amb l’anterior sistema, els nens i nenes rebien a l’escola primària una educació que tenia en el mestre-tutor la figura principal: fins a la tendra edat dels 14 anys eren tractats com a escolars, de manera molt pròxima i individualitzada pel seu educador, que els coneixia personalment, en feia un seguiment proper i, potser d’una manera paternalista, cuidava els dispersos i posava a ratlla els díscols. Els que a partir de llavors volien estudiar anaven a l’institut amb 14 anys complerts, i allà feien secundària sota un règim molt més propi dels adults, que els exigia més responsabilitat. Qui no volia assumir-la, no hi estava obligat i passava al món laboral o als estudis professionals.

Amb la LOGSE, a una edat tan immadura com als 12 anys s’envia obligatòriament els nens a l’institut, on reben un tracte per al qual no estan preparats: la figura paternalista del mestre-tutor protector ha desaparegut i s’ha canviat per multitud d’especialistes gairebé anònims que fan només un parell de classes a la setmana per impartir uns coneixements i se’n van. Ni tan sols el tutor coneix els seus estudiants mínimament, ja que en molts casos passa molt poques hores amb ells. En aquest entorn tan adult, sense el tracte pròxim del mestre, els que no volen estudiar no poden rebre l’atenció personalitzada que necessiten però tampoc tenen l’opció d’abandonar els estudis, ja que se’ls obliga a esperar als 16 anys per arribar a l’edat mínima per deixar la secundària: i aquesta espera és una tortura per a ells, per als seus companys i per als professors.

L’altre problema de fons és estructural, encara més difícil de canviar, i és el fet que la carrera professional de l’ensenyament públic es basi essencialment en un règim de funcionariat: la majoria de docents del nostre país són grans professionals que demostren dia rere dia la seva entrega, la seva voluntat de sacrifici i la gran qualitat del seu treball. Però el sistema basat en el funcionariat també dificulta molt (de fet, impossibilita) que aquells pocs casos no ja d’incompetència demostrada sinó de negligència flagrant no es puguin eradicar. Si un docent no la fa molt grossa és impossible obrir-li expedient. I els escassos elements que incompleixen sistemàticament les seves obligacions estan malmeten l’excel•lent feina que fan els altres, que són majoria. Crec que els mateixos professionals haurien de ser els primers a voler extirpar del col•lectiu aquests elements que el desprestigien.

Penso que si es poguessin solucionar aquests dues xacres tindríem un sistema d’ensenyament molt millor, tot i que els seus resultats, malgrat aquestes dificultats (i d’altres que aquí no esmento), són prou dignes, com acaba de demostrar l’últim informe Pisa. A més, segur que s’avançaria en un dels objectius manifestats per la nova consellera: “aixecar la moral i la confiança dels docents catalans”.

Foto: El Mundo

Ara, a l'ARA!

Des de diumenge passat, dia 28 de novembre, faig un blog al diari Ara. A partir d'ara, tots els posts sobre temes d'actualitat internacional els publicaré allà. Us hi espero!

La importància (o la desgràcia) de dir-se Murkowski a Alaska

A les eleccions de dimarts passat als Estats Units, els demòcrates van passar de 59 a 53 senadors, en perden sis, que els guanyen els republicans, que passaran de 41 a 47. Però això passarà quan acabi el recompte de l’escó que falta per decidir a Alaska, un procés que pot anar per llarg:

A la pàtria de Sarah Palin s’estan barallant el candidat republicà oficial que va guanyar les primàries del partit (amb ampli suport del tea party, que jugava a casa) i la senadora també republicana que actualment ocupa l’escó i que voldria quedar-s’hi. El tercer en discòrdia, l’aspirant demòcrata, no té cap opció.

L’origen d’aquesta batalla fratricida està en el fet que l’actual senadora, Lisa Murkowski, no va acabar de pair prou bé la seva derrota a les primàries republicanes i va decidir presentar-se a última hora a les eleccions, acollint-se a l’opció que es diu votació write-in, per competir amb el seu col•lega de partit, Joe Miller. L’opció del vot write-in o manuscrit és la dels candidats (generalment independents) que no s’han presentat a temps o no compleixen els requisits perquè apareguin els seus noms impresos a les paperetes. Durant la campanya apel•len directament als electors que escriguin el seu nom a mà en la casella de les butlletes habilitada per a aquesta funció.

Els resultats de dimarts són claríssims: poc més de 81.000 vots per Miller i més de 92.500 vots manuscrits, que se suposa que la immensa majoria són per a Murkowski. Ara bé, aquests vots s’han de repassar un per un, cosa que va començar el dimecres dia 10. Però en aquest procés es dóna la particularitat, explica el blog del Times The Caucus, que l’equip de Miller està impugnant tots els vots que no tenen correctament escrit el cognom Murkowski, amb la vana esperança que podrà invalidar-ne prou com per assegurar-se la victòria. Així, en la primera jornada de recompte van fer peticions tan rocambolesques com demanar que no es consideressin vàlides paperetes amb noms com Murkoski, Murkowsky o Murckowsky. Ara bé, la situació va ratllar el paroxisme quan els advocats del candidat oficial volien impugnar fins i tot (cosa que no van aconseguir) les paperetes on hi havia el nom i el cognom de la senadora impecablement invertits, Murkowski, Lisa, en comptes de Lisa Murkowski.

Les autoritats electorals diuen que cal considerar vàlids tots els vots on es mostri clarament quina és la voluntat del votant. En canvi l’equip de Miller diu que no, que només es poden acceptar aquells que estiguin escrits correctament, lletra per lletra. I els de Miller pensen dur el cas als tribunals i tot.

La penúltima mostra de cinisme de George W. Bush

Acaben d’aparèixer als Estats Units (casualment exactament una setmana després de l’èxit dels republicans a les eleccions parcials) les memòries del 43è president, George Walker Bush. Es titulen Decision points i són un repàs dels moments crucials de la seva vida i el seu mandat.

El més sorprenent és la ceguesa que continua mostrant el que va ser considerat un dels pitjors presidents que han passat mai per la Casa Blanca: dues guerres devastadores i inútils, un dèficit astronòmic i la pitjor crisi econòmica des del crack del 29. Ha perdut l’oportunitat de mostrar un intent de reconciliar-se amb un passat indigne i, com a president retirat, de revisar les seves decisions i admetre que va cometre alguns errors de càlcul o reconèixer un excés de confiança en un equip que el deuria assessorar malament.

Bush hauria pogut passar a la història com un home víctima de les circumstàncies excepcionals provocades per un fet excepcional com l’11-S (per cert, en els índexs d’aprovació de Gallup, cal fer notar una circumstància distorsionadora: després dels atemptats, l’acceptació de Bush arribava al 90 %, la més alta que hi ha hagut mai a la història dels EUA; però a la banda baixa, és el president que té els pitjors resultats dels últims 50 anys després de Nixon). En comptes, d’això, en comptes d’intentar redimir els seus errors, Bush es reitera en la seva obcecació i diu coses com que “fer fora Saddam del poder va ser una decisió correcta; (...) tot i les dificultats posteriors, Amèrica és més segura sense un dictador homicida que pretenia obtenir armes de destrucció massiva i que donava suport al terrorisme al bell mig del Pròxim Orient”. Precisament aquestes memòries apareixen només quinze dies després que Wikileaks filtrés documents oficials, és a dir, de la mateixa administració, que posen en evidència no només les atrocitats comeses a l’Iraq sinó que a més revelen la ingent quantitat de morts que va provocar aquella guerra.

En un altre moment del seu relat, Bush admet obertament que va autoritzar allò que la comunitat internacional (ell no) reconeix com a tortura: “si no hagués autoritzat [la pràctica del] waterboarding, hauria d’haver assumit un major risc d’atemptats contra el nostre país”.

Aquest reconeixement seria suficient per portar Bush davant els tribunals, cosa que òbviament no passarà tot i que algunes veus ja ho demanen. De fet, estaria plenament justificat: el ministre de Justícia nomenat per Obama, en la seva sessió de confirmació davant el Senat va dir que “el waterboarding és tortura”. Va recordar que l’havien usat com a turment la Inquisició a l’Edat Mitjana, els japonesos a la Segona Guerra Mundial i els khmers rojos a Cambotja; “hem processat els nostres propis soldats per haver fet això a Vietnam”, va afirmar Eric H. Holder Jr. I en un discurs el març del 2009 ho va reiterar: “com vaig dir de manera inequívoca en la meva compareixença davant el Senat, el waterboarding és tortura. El meu departament no el justificarà, no el raonarà ni el perdonarà”.

Ara Eric Holder tindria una oportunitat per demostrar-ho.

Carta a Barack Obama

Senyor Obama,

Vaig ser un dels molts ciutadans del planeta que es va alegrar de la seva elecció com a president dels Estats Units. Després de la nefasta gestió del seu predecessor, arribava a la Casa Blanca un home que prometia una renovació de la política, encarnava la il•lusió i les ganes de canvi d’una societat cansada de demagògia i hipocresia, aplegava al seu voltant l’esperança de les generacions més joves i rescabalava d’una gran injustícia la població negra del seu país.

Potser les aspiracions dels seus seguidors era massa elevades i no estaven a l’abast d’una persona que al capdavall ha de governar una nació que porta més de mig segle sent la primera potència mundial i amb interessos a tots els racons de la terra. Per tant, sabíem que no estaria a l’alçada del que s’esperava i que caldria fer concessions, tocar de peus a terra i assumir que no es podria arribar a tot el que s’havia promès ni al que s’esperava de vostè. D’això ja n’érem conscients.

També sóc dels que vaig trobar com a mínim precipitat que el comitè noruec li donés el premi Nobel de la Pau quan portava només uns mesos al càrrec. No crec que se’l mereixés, però en aquells moments es va dir que era un premi preventiu, que li donaven pel que s’havia proposat fer i no tant pel que havia fet. En el seu discurs d’acceptació va dir que les guerres eren inevitables i que a vegades l’ús de la força és l’únic recurs per aconseguir la pau: I, solemnement, va afegir: “Crec que els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Les filtracions penjades a la xarxa per Wikileaks revelen el que ja se sospitava, que a l’Iraq el comportament d’alguns dels seus militars no va ser exemplar. El grau d’atrocitats patides per la població civil a mans d’alguns dels seus soldats revela que l’actitud d’aquests està molt lluny de ser un referent, un estendard en la conducta a adoptar en la guerra. Com vostè deia a Oslo, la seva nació es perd quan no respecta aquells ideals per als quals suposadament lluita.

Per tant, ara té una oportunitat de demostrar que es mereixia el premi que va anar a recollir. Accepti el suggeriment de l’ONU i ordeni una investigació interna per depurar les responsabilitats que calgui i eradicar de l’exèrcit els autors de les irregularitats denunciades. Si ho fa, a més de recuperar credibilitat i dignitat per a vostè, ajudarà a prestigiar el guardó de l’institut noruec. Si no, ostentarà de manera fraudulenta el premi i serà còmplice del descrèdit que en el seu dia li van donar receptors de la talla de Henry Kissinger o Menahem Beguin.

Atentament,

Obama i els impostos

L’embranzida que està tenint la ultradreta nord-americana gràcies al fenomen político-mediàtic dels Tea Parties farà que els demòcrates perdin una o molt probablement totes dues cambres del Congrés el pròxim 2 de novembre. El Tea Party ha aconseguit que bona part de la població vegi Barack Obama com un president massa intervencionista, que cedeix excessiu protagonisme a l’Estat i que limita la llibertat individual característica de l’essència de la nació nord-americana; li han arribat a dir que no és americà, que és musulmà i fins i tot marxista.

No és estrany, doncs, que sota un president tan keynesià, que representaria el paradigma de la voracitat amb què el fisc es tira a la butxaca dels contribuents, hagin augmentat els impostos. Això és el que pensa bona part dels nord-americans. Però aquesta impressió és falsa. No tan sols no han pujat sinó que han baixat. Ho revela el The New York Times, que diu que els nord-americans no han notat la rebaixa fiscal que hi ha hagut en aquests primers dos anys de mandat d’Obama: és una rebaixa inclosa en el paquet d’estímul de l’economia de més de 700.000 milions de dòlars que es va aprovar a començaments de 2009, amb Obama tot just acabat d’arribar a la Casa Blanca. I consisteix en una reducció de les retencions als salaris, amb l’objectiu d’animar al consum de la població. Però el cert és que un sondeig de CBS News i el The New York Times fet el setembre demostra que un terç creu que Obama ha apujat els impostos i la meitat que no els ha tocat; només un 8 per cent percep que els ha abaixat, que és el que ha passat en realitat.

Si no s’ha notat ha estat per diversos factors, diu el Times: l’augment de les primes de les assegurances, la disminució de l’activitat econòmica en molts sectors i l’augment d’alguns dels impostos estatals, no federals.

És la retòrica ferotge de la ultradreta el que sembla deixar pòsit en la població: el que se li ha criticat visceralment a Obama ha estat la seva proposta –s’ha deixat pendent per després de les eleccions– de modificar la reducció aprovada el 2001 pel seu predecessor, que abaixava els impostos a tots els nord-americans i que és vigent fins al 31 de desembre. Ara Obama proposa mantenir aquella reducció fiscal per a tothom excepte per a les parelles que cobrin a l’any més de 250.000 dòlars (180.000 euros) o els individus que superin els 200.000 (144.000 euros). I aquests són... un dos per cent de la població.

El recurs a les vaques sagrades: Clinton

Bill Clinton també va patir una derrota a les eleccions al Congrés que es van fer a la meitat del seu primer mandat. Dos anys després de reconquerir la Casa Blanca, els demòcrates van veure el novembre de 1994 com rebien un sever correctiu a les urnes en les legislatives midterm: van perdre la majoria al Senat que havien recuperat el 1986, a la meitat del segon mandat de Reagan, i van perdre també la majoria a la Cambra de Representants que havien tingut pràcticament de manera ininterrompuda des de 1932, quan es va despertar el tsunami Roosevelt que durant uns anys va arrasar tant a la Casa Blanca com al Capitoli (coincidint amb la primera reelecció de Roosevelt, el 1936, tres anys després d’aplicar el New Deal, els demòcrates van obtenir 75 dels 96 escons que hi havia llavors al Senat i 333 del 435 representants a la Cambra, unes xifres mai igualades).


La majoria d’analistes treuen ferro a una derrota a la meitat del mandat d’un president. Una característica intrínseca del sistema nord-americà és l’equilibri de poders, i sol passar sovint que ocupa la Casa Blanca un president que té al Congrés una majoria del partit contrari. Bush pare va governar quatre anys amb majories demòcrates a totes dues cambres.

Per tant, els demòcrates ja tenen assumit que el dia 2 perdran almenys la cambra de Representants. Tot i això, un resultat massa negatiu donaria als republicans el que els nord-americans en diuen momentum, aquesta embranzida propiciada pel fet d’encadenar un èxit rere un altre que trasllada a l’opinió pública –amb l’ajuda de l’atenció permanent dels mitjans de comunicació (sobretot la televisió) en una societat hipermediatitzada o hipertelevisada– la impressió que l’avenç és constant i imparable.

Per tot això els demòcrates han de reaccionar. I han de desplegar una vasta i ambiciosa ofensiva retòrica per convèncer el nord-americà mitjà del moderat avenç econòmic aconseguit aquests primers dos anys: als EUA hi ha un lleu creixement econòmic, però no es tradueix en una disminució de l’atur, que es manté en el 10 %, una xifra molt elevada per al país. Per això els ciutadans no perceben que se surti de la crisi. Descartats, per tant, els rèdits que hauria pogut donar una ràpida recuperació econòmica – per inexistent–, els demòcrates han recorregut, entre altres coses, al carisma de Bill Clinton i l’han llançat a fer campanya. El marit de l’actual secretària d’Estat és el president que en abandonar la Casa Blanca tenia l’índex més alt d’aprovació des de Truman, el 66 %. Malgrat la campanya de la ultradreta desencadenada amb l’afer Lewinsky (es va escapar de l’impeachment pels pèls), la població va saber veure en Clinton un president que va deixar el poder amb superàvit i amb un augment substancial de la riquesa i sense desencadenar cap guerra externa que el fes impopular als ulls de tot el món; al contrari: els analistes del conflicte del Pròxim Orient, per exemple, citen sovint els acords de Taba, aconseguits al final del seu mandat, com la vegada que s’ha estat més a prop d’arribar a la pau entre israelians i palestins, i encara es cita aquells acords com un referent per a una possible pau a la zona.

França, exonerada en fals

Finalment, la Comissió Europea s’ha declarat satisfeta per les explicacions donades per França sobre com aplicarà la seva política d’immigració i amb això el govern de París queda alliberat del risc de patir un expedient sancionador. D’entrada, sembla una bona notícia: els mecanismes europeus han funcionat i, sense fer diferència entre petits i grans, febles i poderosos, fins i tot França, la França de l’emperador Sarkozy, la de la grandeur i el chauvinisme, s’ha hagut d'empassar l'orgull i sotmetre's a les normes comunitàries, després del cop de puny a la taula (amb exabrupte inclòs que va haver de rectificar) de la comissària europea de Justícia, Viviane Reding.

Llàstima que això no sigui ben bé així. L’explicació que en fa l’International Herald Tribune diu que la notícia ha causat una gran decepció en les organitzacions defensores dels drets humans, que consideren que ha estat una victòria de la campanya de relacions públiques desplegada per França. Efectivament, el diari cita una font de la Unió Europea segons la qual “només una hora abans que el dia 15 d’octubre acabés el termini que se li havia donat, París va notificar a Brussel•les els compromisos específics que adoptaria en la legislació sobre immigració que aprovarà el Senat francès el mes de gener i que entrarà en vigor la primavera”. El mateix funcionari de Brussel•les citat per IHT reconeixia que l’executiu comunitari “encara no havia tingut temps d’examinar si la informació rebuda de París demostrava o no que les expulsions havien estat discriminatòries”.


Per tant ¿quines conseqüències haurà tingut la circular que Sarkozy va fer arribar als prefectes de policia amb l’ordre explícita d’expulsar els gitanos romanesos i búlgars? En la circular es deia que el president havia fixat “objectius precisos” i ordenava que “300 campaments o instal•lacions il•lícites hauran de ser evacuats d’aquí a tres mesos, de manera prioritària els dels gitanos romanesos”. La filtració d’aquest text va deixar en evidència el ministre de l’Interior, que va dir que la política de desmantellament dels campaments no anava dirigida als gitanos de Romania i Bulgària, dos països de la UE.

Brussel•les s’ha conformat amb molt poc. Amb una documentació entregada a última hora que encara no ha estudiat n’hi ha hagut prou per aixecar l’expedient sancionador a París i per forjar els grans titulars dels principals mitjans, que determinen el que en quedarà en l’opinió pública: que Brussel•les ha fet marxa enrere perquè França ha actuat d’acord amb la normativa europea. Ha tornat a guanyar.

Veure en Micky Mouse, un crim gravíssim

Sovint hi ha detalls secundaris de les notícies que són molt més reveladors que la informació principal: notes al marge, aspectes complementaris, afegitons a una frase que aporten elements més substanciosos que el titular destacat. L’agència Reuters informa que Kim Jong Nam, el fill gran de l’estimat líder de Corea del Nord, ha declarat a la televisió japonesa Asahi que no està d’acord amb la successió dinàstica al seu país, si bé després ha matisat que desitja el millor al seu germà petit, Kim Jong Un, que acaba de ser nomenat general i número dos del règim, el pas previ per assolir el lideratge de la nació més tancada del planeta. També ha dit que si l’han elegit a ell devia ser per “qüestions internes” i que per això calia donar-li suport.

Aquesta és la substància de la notícia, però Reuters afegeix dades col•laterals molt il•lustratives, algunes ja conegudes, de fet: sembla ser que el fill gran del dictador coreà va caure en desgràcia a ulls del seu pare, Kim Jong Il, després de ser enxampat in fraganti al Japó amb documentació falsa per complir el desig –inconfessable al paradís del comunisme– d’anar al parc Disneyland de Tokyo.

A la pàtria de l’ortodòxia socialista, on el règim mata de gana la població per dedicar els recursos als míssils que l’han de protegir de l’enemic capitalista, sentir-se atret per les fantasies animades de l’univers Disney és un sacrilegi gravíssim. ¿Com hauria pogut dirigir el país algú tan dissolut, amb uns valors tan poc sòlids, amb una mentalitat tan feble que sucumbeix als cants de sirena del neó i les crispetes, el menjar ràpid i els Micky de peluix, les desventures de Bambi o les cançons de Hanna Montana? Sort que el pare, de qui per cert es rumoreja que és un àvid consumidor de pornografia, vetlla per la salut mental dels seus súbdits i ha triat com a successor un noi no contaminat per Occident.

Tot plegat seria massa patètic si no fos perquè, a part de sotmetre la seva població a una repressió i a una escassetat brutals, Corea del Nord és vanta de tenir armes atòmiques i gaudeix del suport de la Xina, ben aviat la primera potència mundial.

Una mostra més de l’arbitrarietat de les tropes dels EUA a l’Iraq

Les imatges parlen per si soles:

L’organització Wikileaks ha publicat un vídeo gravat per les tropes nord-americanes a l’Iraq on es pot observar fredament una matança de civils perpetrada des de dos helicòpters. Des dels aparells els soldats nord-americans observen uns individus que ells creuen que van armats i, un cop obtingut el permís dels superiors, arrasen la zona a trets. Quan arriben els equips d’ajuda, tornen a disparar. El resultat: deu civils morts, entre ells dos membres de l’agència Reuters, i entre els ferits, almenys dos nens, com explica la informació publicada el dia 5 d’abril de 2010 per Le Monde. Els fet van passar el 12 de juliol de 2007 i, en un primer moment, un portaveu militar va dir, segons Le Monde, que l’acció va consistir en un enfrontament entre tropes nord-americanes i membres de la insurgència. Però va ser un error. Com tota la invasió. Un error que ha causat desenes de milers de morts.

La Xina i els EUA, el nou G-2

La Xina comença a ocupar de manera progressiva i sense grans escarafalls el paper que sembla que li té reservada la Història: el de primera superpotència planetària. Té un poder creixent en tots els àmbits i una influència cada cop més estesa arreu del món, procés que per cert coincideix amb la pèrdua accelerada de protagonisme de la Unió Europea. Alguns ja han parlat del G-2.

En seria una primera prova el resultat de la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic. Al final, els Estats Units de Barack Obama van acordar amb la Xina un acord de mínims –al qual van afegir-hi Brasil, l’Índia i Sud-àfrica– que va evitar un fracàs encara més estrepitós a la capital danesa; la UE i el seu flamant nou president van restar en una discreta segona fila.

En el terreny econòmic, mentre el món s’ha escarrassat per fer front a la crisi, el creixement de la Xina s’ha mesurat el 2009 amb percentatges de dos dígits. De fet, des del 2003 l’augment del PIB ha estat cada any superior al 10 per cent (el 2008 va ser del 9 per cent, però el 2007 va ser del 13 per cent!). La seva expansió els darrers anys ha estat imparable, tant a Amèrica Llatina com a l’Àfrica, on han firmat sucosos contractes sense fer cap fàstic a dictadures, dèspotes o violadors dels drets humans més elementals (de fet, ningú, començant per la mateixa Clinton, tampoc no demana comptes a la Xina en aquest àmbit...). La inversió xinesa arriba fins i tot a països tan inestables com l’Afganistan, on un consorci estatal ha obtingut la concessió dels jaciments de coure d’Aynak per als pròxims 25 anys.

Mentrestant, Pequín respon a l’oferta de mà estesa d’Obama amb el desdeny de qui se sap que està a l’alçada –o més amunt– del rival. No té cap mirament a l’hora de censurar Google i trenca abruptament els seus contactes militars amb els EUA per la venda d’armes a Taiwan; rebutja la proposta nord-americana d’imposar sancions més dures a l’Iran; i no dubta a advertir de les greus conseqüències que pot tenir que Obama rebi el Dalai Lama quan aquest visiti Washington a finals de febrer.

Davant aquesta actitud, els EUA responen amb cautela, no fan cap gran escàndol. De fet, no són tan llunyanes les paraules de Hillary Clinton quan en el seu primer viatge a la Xina va dir, el febrer de l’any passat, que el tema dels drets humans no havia d’interferir en reptes com la crisi econòmica, el canvi climàtic o la seguretat. El respecte que imposa Xina als Estats Units es deu en part al fet que és la seva principal creditora. Té gairebé 800.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units. I mira de persuadir-la que obri els seus mercats als productes nord-americans.

Mentrestant, es constata cada dia el paper de comparsa que ha de fer Europa en aquest escenari al costat dels dos protagonistes. La distància amb els EUA s’aprofundeix: el menyspreu de Copenhaguen venia precedit per l’absència d’Obama a Berlín en el vintè aniversari de la caiguda del mur; després hi ha hagut el malestar per l’oposició europea als escàners corporals i a la transferència de dades dels passatgers per augmentar la seguretat als vols; i el colofó ha estat la negativa d’Obama a participar en la cimera amb la UE dels 24 i 25 de maig, la primera a què no assisteix l’ocupant de la Casa Blanca en els últims anys.

Podria semblar que tornem al món bipolar de la guerra freda, amb dues superpotències enfrontades, una comunista i l’altra democràtica. La diferència és que ara totes dues són capitalistes, però lluiten pel mateix, ampliar la seva influència política però sobretot la seva quota de mercat.

La mort de la premsa de paper?

En els darrers anys no hem deixat de sentir que la premsa de paper està condemnada a desaparèixer, i que el plec de fulls que cada dia comprem al quiosc per poc més d’un euro té els dies comptats. Un dels principals profetes d’aquesta apocalipsi és el periodista italià Vittorio Sabadin, del diari La Stampa. Les noves tecnologies han relegat el periodisme de paper a l’ostracisme i l’han substituït pel periodisme digital, se’ns diu. El principal argument és: ¿qui pagarà, per barat qui sigui, per un producte que ofereix únicament els textos i les imatges (ràpidament caducs) que caben en una superfície de paper imprès si al web tenim accés gratuït al mateix que ofereix el paper però permanentment actualitzat i ampliat als enllaços que ens proporcionen una quantitat d’informació infinitament més elevada i complementada amb vídeos, arxius sonors, gràfics interactius, fòrums, xats, i un llarguíssim etcètera de recursos multimèdia? És cert, no hi ha punt de comparació.

Ara bé, ¿la influència social dels mitjans de premsa escrita ha disminuït en benefici dels diaris electrònics? No! A l’Estat espanyol, el diari Soitu s’ha convertit en un “cadàver exquisit”, com diuen ells mateixos. El diari ADN s’edita en paper i la seva edició digital es manté sota mínims. I el que Mario Tascón va presentar com una alternativa als mitjans escrits, lainformación.com, no acaba d’aixecar el vol. A Catalunya hi ha diaris digitals destacables com Vilaweb, Elsingulardigital, lamalla.cat, e-notícies, Eldebat.cat, Catalunya press i molts d’altres de més sectorials, comarcals o especialitzats. Alguns fan una feina ben digna i d’altres es mouen més entre la xafarderia i la rumorologia o bé són clares plataformes de posicions polítiques molt determinades, totes elles respectables, òbviament. Ara bé, són un referent per a l’opinió pública i de l’opinió pública? Crec que no. Estan consolidats i tenen molts lectors, però no són veritables actors socials.

En canvi, quan 12 diaris de paper han decidit publicar conjuntament l’editorial La dignitat de Catalunya s’ha produït una autèntica sacsejada a tot Espanya en els àmbits mediàtic i polític. La iniciativa conjunta ha demostrat que els diaris de paper són veritables actors socials, representatius de la pluralitat de la societat catalana i amb una gran influència. Han donat una veritable lliçó als partits polítics, que han perdut molta credibilitat per les seves pugnes internes, els seus jocs d’interessos i les seves ambicions personalistes i particulars, amb l’afegit dels casos de corrupció que han esquitxat algunes formacions. Els diaris s’han avançat als polítics i els han marcat el camí. Han estat veritables representats de l’anomenada “societat civil”.

La multitudinària adhesió suscitada per l’editorial conjunt i les reaccions que ha generat és una demostració que els mitjans impresos (amb els seus corresponents llocs web, és clar) tenen encara un paper determinant en la formació de l’opinió pública, molt més determinant que no pas la miríade de mitjans digitals que, segons els malastrucs, han de matar-los i enterrar-los.

Variable

El Servei Català de Trànsit ha rebut un premi per haver implantat, el gener d’aquest any, el sistema de limitació de velocitat variable a l’autopista del Garraf i a l’autovia de Castelldefels. En concret, ha rebut el premi al millor projecte europeu sobre gestió del trànsit en el marc del fòrum anual del projecte Easy way, celebrat a Viena. El projecte Easy Way està coordinat per la Direcció General de Transports i Energia de la UE i té per objectiu fomentar els sistemes intel•ligents de transport.

Alguns mitjans de Catalunya se n’han fet ressò, però d’altres han ignorat la notícia. Un dels que no n’ha publicat ni una ratlla en la seva versió impresa és La Vanguardia. ¿Com és que un diari que va dedicar pàgines i pàgines contra aquest tema atiant-hi en contra l’opinió pública de manera indissimulada i adduint que només es feia per voluntat recaptadora, ara es limiti a reproduir únicament el teletip d’EFE i només en la seva versió digital?

Estem davant una prova més que algunes empreses de comunicació a vegades es mouen per interessos que en realitat estan allunyats dels dels ciutadans i que obeeixen sobretot a les seves dèries o fòbies polítiques. ¿Reconeixerà La Vanguardia que el sistema de velocitat variable és intel•ligent (ho diu la UE) i que redueix accidents, contaminació i congestions? Quan a la seva edició del dia 16 de gener informava de la posada en marxa d’aquest sistema, publicava un destacat en què deia “Los primeros afectados de la C-31 i la C-32 ven ante todo un fin recaudatorio en la medida”. Atenció al terme utilitzat, que no és gens innocent: afectados, com si fossin víctimes d'una malaltia o patissin l’efecte d’una mesura nociva o perversa... Doncs bé, sembla que ara la UE premia aquesta mesura perquè, pel que s’ha vist, és molt beneficiosa pels, segons La Vanguardia, afectats.

Les portades de l’AVUI

L’edició de paper de l'AVUI del 18 de novembre no publica res a la portada sobre l’alliberament del pesquer Alakrana. No podem titllar el diari d’incoherent: he revisat les portades de tot el mes de novembre i ni un sol dia aquest tema ha aparegut a portada, ni quan a tres dels mariners els van amenaçar de mort. Per tant, sembla assenyat que tampoc hi aparegui el dia 18, ni el 19.

El que em desconcerta és el criteri que ha portat els directors de l’AVUI a decidir els temes de la portada del 18. M’imagino que deuen considerar que la crisi de l’Alakrana i el seu desenllaç no interessen als seus lectors, malgrat el seu vessant humà pel que comporta de patiment de les famílies; malgrat el vessant polític pel que comporta de greu enfrontament entre el Govern espanyol i l’oposició; malgrat el seu vessant internacional pel que comporta d’agreujament de la situació al golf d’Aden i a tota la costa somali; o malgrat el seu vessant econòmic pel risc que comporta la pirateria per a les empreses que transporten les seves mercaderies per aquella zona amenaçada pels corsaris.

És respectable que els dirigents de l’AVUI considerin que als seus lectors no els interessa aquest tema, o que els interessa menys que altres qüestions més properes al seu àmbit de difusió, que és el territori de parla catalana o Països Catalans. D’acord; potser per això destaquen a portada aquests temes: el creixent malestar amb el Constitucional per la sentència sobre l’Estatut; el cas Millet; l’oposició de la Generalitat als acomiadaments a les caixes fusionades; l’aval europeu al corredor ferroviari del Mediterrani; les picabaralles internes al Barça; i... una enquesta del Financial Times sobre 19 titulars d’Economia de la UE que deixa en molt mal lloc, el 16è, la ministra Elena Salgado. No havíem quedat que els referents de l’AVUI eren allò que afectava directament els habitants dels Països Catalans? Bé, la gestió de l’economia del Govern espanyol sí que ens afecta, però destacar la mala imatge a Europa de la vicepresidenta potser respon a altres interessos. I, per cert, interessa als lectors de l’AVUI una entrevista a Kristen Stewart, la bufona protagonista de “Luna nueva”? Ella sí que es mereix portada i foto, a diferència dels mariners de l’Alakrana.

Presos preventius

Llegeixo gairebé amb indignació el panegíric de Prenafeta i Alavedra que publica l’AVUI. El text de Salvador Sostres es dedica a exposar la pena que passen els dos presos i les seves famílies. No és gens sorprenent que Sostres faci pública la seva defensa dels dos polítics de CDC ara en presó preventiva. Ha publicat que són amics seus i que creu que la seva detenció obeeix a l’avenç de l’independentisme i al fet que “són dos patriotes, dos soldats”. Bé, respecto les seves opinions encara que no les comparteixo. Tampoc tinc res a dir sobre el fet que faci servir els seus articles d’opinió com a plataforma per exposar les seves fílies i les seves fòbies personals o per fer campanya de les seves causes particulars; cadascú actua d’acord amb els seus paràmetres ètics.

Ara bé, que el diari AVUI publiqui a les pàgines d’informació dedicades al cas Pretòria una informació tan esbiaixada sí que em sembla una falta de respecte als seus lectors. Res adverteix que aquell text exposa l’opinió de Sostres, sinó que se’ns presenta com una informació més relacionada amb el cas. Davant d’això, em pregunto: quins criteris han seguit els responsables de la redacció per accedir a publicar un text com el referit? El fet que Sostres sigui amic de Prenafeta i Alavedra no l’hauria de desautoritzar per publicar el que publica? En un mitjà seriós crec que se li exigiria fer objecció de consciència. O bé no li encarregarien a ell un reportatge que vol explicar el trasbals que significa per a les famílies Prenafeta i Alavedra el fet que aquests estiguin a la presó. El mateix fa, amb molt més distanciament, moderació i honestedat Sergio Heredia l’endemà a La Vanguardia al text titulat “La cama no está hecha”.

Però el més greu és que el text podria passar perfectament el filtre de la deontologia professional: pocs adjectius, poques afirmacions de traç gruixut on l’autor exposi clarament la seva posició. És purament descriptiu, podríem argüir. El problema, no obstant això, no és en el que es diu, sinó en el que es vol dir i en allò que no es diu. I si no, ¿quan ha publicat l’AVUI una pàgina sencera explicant el penós règim de vida dels presos preventius? Jo no ho recordo.

Si Prenafeta i Alavedra són innocents, quan el jutge determini la seva innocència es veurà restaurada la seva honorabilitat. Però mentrestant, sembla obvi que el règim de presó al qual estan sotmesos ha de ser el mateix que el de qualsevol altre dels més de 16.000 presos preventius que hi ha a tot Espanya. I si aquest règim és indigne, aleshores canviem-lo; però per a tots. Quan s'ha queixat en Sostres del tracte que reben els presos preventius a Espanya?

La negritud i la blancor dels nord-americans

Diu La Vanguardia que entre els nord-americans ha augmentat la febre per conèixer els seus orígens genealògics. La causa semblen les recents publicacions a la premsa que revelen que Michelle Obama és descendent d’una esclava. Tot i que sembla bastant obvi que tots els nord-americans negres d'almenys quarta o cinquena generació tenen en els seus ancestres algun esclau, potser aquest interès inusitat ve del fet que la informació publicada pel The New York Times el 7 d’octubre posa noms i cognoms als avis, besavis i rebesavis de la primera dama i descobreix que té ancestres blancs. Segons les recerques de la genealogista Megan Smolenyak, a mitjan segle XIX una nena esclava de 15 anys anomenada Melvinia va ser violada pel seu amo-propietari i d’aquell acte forçat en va néixer el rebesavi de l’esposa de l’actual president. Per alguns és una mostra més de la grandesa de la nació nord-americana: en cinc generacions s’ha passat de la misèria i la marginació dels camps de Carolina del Sud a l’esplendor dels jardins de la Casa Blanca.
Ara bé, com es reflecteix en el debat suscitat en els mitjans dels Estats Units, l'interès de molts nord-americans per conèixer els seus orígens genealògics també pot deure’s a la necessitat de saber si són en realitat totalment blancs o totalment negres: així com Michelle Obama, de qui ningú té dubtes que és negra, té arrels blanques, potser molts dels blancs del sud del país, de qui ningú dubtaria que són blancs-blancs, tenen en realitat arrels negres.
Aquest és un debat ben interessant que ja l’any 2000 va apuntar Philip Roth en un altre dels seus llibres magistrals, La marca de l’home (The human stain), portat al cinema per Robert Benton el 2003 amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman. La marca de l’home és una denúncia implacable de la hipocresia dels sectors més conservadors i falsaments moralitzants de la societat nord-americana. Potser aquesta febre servirà perquè aquells amb prejudicis s’adonin de la barreja de races que corre pel seu ADN i de la inutilitat de pretendre exhibir cap mena de pedigrí.

Nou llibre sobre l’horror de Txetxènia

L’autor de la novel•la Les benignes, Jonathan Littell, publicarà a començaments de l’any que ve un llibre sobre el que passa a la república russa caucàsica de Txetxènia. De moment EPS, el suplement dominical d’El País, en publica un extracte, amb fotografies de Thomas Dworzak. Pel que s’hi diu, sembla un llibre en la línia de les excel•lents i arriscades obres d’Anna Politkóvskaia. Littell explica el que passa actualment a Txetxènia, i si bé diu que hi ha hagut una lleu millora, denuncia que no s’han acabat les desaparicions, els assassinats, les violacions ni les mutilacions. Com a mostra del que ens explicarà Littell, només aquesta sentència: “Per a Kadírov [el prorrús president txetxè], el dret de pegar o matar dones i nenes s’ha convertit en un argument per animar els exiliats txetxens d’Occident a tornar al seu país”.
Per cert, el text de Littell ja preveia que el president txetxè, Ramzan Kadírov, guanyaria la querella per difamació que havia presentat contra Oleg Orlov, president de l’organització Memorial, perquè aquest l'havia acusat de ser al darrere de l’assassinat de la periodista Natàlia Estemirova. La van segrestar el 15 de juliol a Grozny i dos dies després van trobar el seu cadàver amb dos trets al cap i al pit, al costat d'una autopista d'Inguixètia. Efectivament, el passat dia 6 d'octubre Kadírov va guanyar la querella, com informava el The New York Times. La celeritat amb què ara s'ha fet justícia contrasta amb el fet que des del juliol no hi ha hagut ni una detenció dels presumptes assassins d'Estemirova. I quan ja fa tres anys de la brutal mort d'Anna Politkóvskaia, ningú encara no s'ha enfrontat a cap càrrec per aquell assassinat.

Epíleg sobre la consulta

He rellegit el post anterior sobre la ressaca generada per la consulta sobiranista d’Arenys i veig que poso molt l’accent a minimitzar el resultat sorgit de les urnes. Cert. Això no vol dir, però, que no reconegui la importància que ha tingut el procés ni que tregui mèrit als seus impulsors, tot i no compartir la seva retòrica.

Si el procés ha estat un èxit ha estat perquè per primera vegada s’ha fet obertament una consulta sobre la independència i no ha passat res. De manera democràtica i dialogant, els ciutadans hem de poder parlar de tot, debatre-ho tot i expressar-nos lliurement sobre qualsevol qüestió. S’ha demostrat que els impulsos prohibitoris del Govern espanyol no són la via. No es pot anar en contra de conèixer l’opinió de les persones. Un triomf, doncs, per la llibertat d’expressió.

També s’ha tornat a posar de manifest que a l’Estat espanyol existeix un tema pendent que tres dècades de democràcia no han aconseguit solucionar. A Catalunya hi ha una insatisfacció gairebé permanent amb els diferents governs d’Espanya, unes èpoques més estesa i aguditzada, d’altres més mitigada o limitada a nuclis més minoritaris, però hi continua sent 34 anys després de la mort de Franco. És per això que alguns diuen que aquesta consulta del dia 13 de setembre pot ser l’inici d’un moviment que canviï aquesta anomalia, que no és només per motius identitaris o culturals. El malestar del català emprenyat (amb permís d’Enric Juliana) és polític i econòmic. Més o menys això venia a dir Salvador Cardús a La Vanguardia.

Una altra conseqüència de la consulta és que l’independentisme pacífic i dialogant s’ha “normalitzat”. Bona o dolenta, acceptada per molts o per una minoria, s’ha fet palès que aquesta opció política és present a la societat, per més que cogui en alguns despatxos, de Madrid o Barcelona. Que tingui futur o no hauria de dependre només de la voluntat de tots els catalans sense exclusió, expressada per vies cíviques i democràtiques. Una idea semblant a aquesta apareix en l’acurada anàlisi de Josep Ramoneda a El País.

Finalment, un altre apunt: el més important de la consulta és que, deixant de banda una minoria sectària i apologètica de la violència que per mi s’autoexclou de tot el procés (a la façana del PSC d’Arenys hi va figurar per unes hores la trista pintada “Feixistes! Gora ETA”), la consulta va ser una expressió festiva, democràtica, pacífica i cívica sobre un tema que no ens ha de fer por debatre: el futur de Catalunya. No hi veig, com tem Joseba Arregi a El Periódico, cap risc d’exclusió ni cap perill per a la convivència.

Algunes idees des de la ressaca per la consulta d’Arenys

D'entrada, el resultat no em sembla tan positiu com han pretès els organitzadors.
Un 41 per cent de participació em sembla poc tenint en compte que podia votar tothom a partir dels 16 anys. I el que em sembla autoenganyar-se és l’eufòria mostrada pel 98 per cent dels vots a favor del sí. És evident que qui no estava a favor de la consulta ni a favor de la independència no va anar a votar. Em sembla, doncs, que el 59 per cent que no es va acostar el Centre Moral van dir que no amb la seva abstenció.

Tampoc penso que el sí sigui significatiu del sentir real de molts dels qui van votar ni que aquell vot es tradueixi en una clara voluntat sobiranista. És innegable l’èxit mediàtic i polític de la iniciativa, que és el que buscaven els organitzadors: l’extensió del fenomen a altres municipis (Berga, el primer), és la prova d’aquest èxit. Un èxit, però, atribuïble, com ja s’ha dit, a altres factors.

El més determinant va ser l’oposició que va despertar el procés, tant per part del Govern espanyol com de la Falange. Que aquest partit s’hi volgués manifestar en contra el mateix dia de la consulta i davant del local on s’havia de fer, va donar ales al sí. I que el Govern espanyol s’hi mostrés tan maldestrament contrari fins a l’extrem de designar un exfalangista com a advocat de l’Estat per dirimir el conflicte jurídic amb l’Ajuntament, encara va acabar de convèncer els indecisos. Que finalment s'autoritzés la manifestació va acabar de reblar el clau.

Un altre factor que ha alterat el que havia de ser una simple recollida de mostres de suport però en forma de paperetes i urnes ha estat el gran ressò mediàtic que ha tingut la iniciativa, que ha sorprès els qui ens dediquem a aquests afers de la comunicació.
És cert que l’atenció mediàtica suscitada pel tema és símptoma d’una anomalia latent a l’ordenament de l’Estat espanyol (el famós encaix o falta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya). Si el PSOE no hagués defenestrat Maragall i les seves tesis federalitzants; si el finançament fos equivalent al concert basc; si no hi haguessin recursos al Constitucional contra l’Estatut (que ja va ser cepillado per Guerra); si des d’Intereconomia, El Mundo, La Razon, la COPE o esRadio (el nou aparell demagopropagandístic de Jiménez Losantos) no es difongués un discurs anticatalà tan visceral... si no s'haguessin donat totes aquestes circumstàncies, potser la consulta no hauria aixecat tanta expectació ni hauria donat aquests resultats. Existeix un malestar de fons en gran part de la societat catalana per aquesta falta d'encaix amb Espanya, i la consulta d'Arenys de Munt n'és un símptoma.

Tanmateix, la desmesurada atenció que els mitjans han dedicat a una simple enquesta sense caràcter vinculant ni valor jurídic en un poblet de 8.000 habitants que fa quatre dies ningú no sabia situar al mapa no es pot entendre tampoc sense observar la manera de treballar dels periodistes. Actuem amb mimetisme, i sovint la por de no estar al dia ens fa fer el que veiem fer a l’altre, sense criteri propi. A més, tots sabem que els mitjans de comunicació es retroalimenten els uns als altres i es copien entre ells. El context de la Diada i la tensió permanent entre els tres socis del Tripartit afegeix tensió a l’espectacle mediàtic.

Recapitulant, que en un poblet s’hi faci una consulta sobre la independència amb la campanya en contra dels mitjans de la caverna, que un jutge exfalagista hi autorizi el mateix dia una manifestació de la ultradreta ultramuntana i que els polítics hi fiquin tots cullerada en benefici propi (tant d’aquí com d’allà i tant a favor com en contra, no oblidem que hi ha eleccions d’aquí a un any i la campanya ja ha començat: si no, a què obeeix la pressa de Carretero i de Laporta de moure fitxa i postular-se com la nova candidatura independentista?), doncs... tot això ben sacsejat i servit a un públic àvid d’emocions... té el seu morbo. I si tots els mitjans d’aquí n’estan pendents, és comprensible que els col•laboradors de mitjans tan prestigiosos com The New York Times o Le Monde trobin que la història té suc.

Mentrestant, després dels nostres minuts (dies) de glòria i d’haver deixat la nostra petita petjada en la història (si més no immediata) del país, els arenyencs anem recuperant de mica en mica l’anonimat a què estem habituats i amb ell els maldecaps de la nostra vida quotidiana: les obres de la Riera, el nyap de la bassa de recaptació, la falta d’una nova biblioteca, un nou pavelló sense accessos...

Algunes imatges de la consulta d'Arenys de Munt

Ambient de festa

Actuació de relk

Molta expectació mediàtica

Les paperetes

Els mossos protegint els feixistes

L'alcalde, estrella mediàtica